Embassament 13
De Jon McGregor traducció de Ferran Ràfols Gesa
Angle editorial
Sessió Club de Lectura 25-9-21
Ressenya de l'editorial
Cap d’Any en un petit poble de l’interior d’Anglaterra. Una noia de tretze anys ha desaparegut. La intensa recerca de veïns i policia no la trobarà, tot i que la investigació del cas s’allargarà setmanes, mesos… Aviat serà només un tema de conversa i tothom tornarà a la seva vida habitual, no necessàriament monòtona, que Jon McGregor retrata amb una delicadesa extraordinària: parelles que se separen, relacions imprevistes, veïns nous, amors adolescents o madurs, petites enveges, escàndols, amistats trencades…
Al llarg de tretze anys McGregor fon la vida dels veïns amb el cicle natural —sempre reiteratiu, sempre canviant— i ens obliga a mirar les petites coses, els petits gestos per descobrir-nos la fascinació, el misteri i la bellesa que emanen i que sovint no sabem apreciar. Una novel·la singular, única.
Millor llibre de l’any per a Los Angeles Review, Barnes & Noble, Kirkus i Amazon. Guanyador del Premi Costa de novel·la. Finalista del Premi Man Booker.
JON McGREGOR Va néixer el 1976 a les illes Bermudes i és autor de dos llibres de contes i quatre novel·les, amb tres de les quals ha estat finalista del Man Booker Prize. Amb _If Nobody Speaks of Remarcable Things_ va guanyar els premis Somerset Maugham i Betty Trask; amb _Even the Dogs_, l'International Dublin Literary Award; i amb _Embassament 13_, el Premi Costa de novela. Actualment és professor d'escriptura creativa a la Universitat de Nottingham.
FERRAN RÀFOLS GESA Nascut a Barcelona (1975) és traductor literari de l'anglès i del francès. Entre els autors que ha tingut el plaer de traslladar al català hi ha David Foster Wallace, Thomas Pynchon, Vladimir Nabokov, Toni Morrison, Joseph Conrad, Colm Tóibín, Siri Hustvedt, Jonathan Lethem, Raymond Carver, Jeffrey Eugenides, Amélie Nothomb o Emmanuel Carrère. El 2013 va guanyar el premi Núvol de Traducció per _Moo Pak_, de Gabriel Josipovici.
---
---
Resum de la reunió del club de lectura el 25-9-21
Us proporcionem aquí un resum de la reunió corresponent a aquest títol, la qual va tenir lloc a la Biblioteca Lambert Mata de Ripoll el dia 25 de setembre passat (2021).
Ramon Alabau, conductor de la trobada, enceta la reunió fent referencia al conte de Guillermo Martínez, “Infierno Grande”, el qual comença una historia sobre un noi que s’enamora de la dona d’un barber i un dia desapareixen i es crea una expectativa sobre què els ha passat però el conte porta la trama cap a un altra banda, es troba un lloc que van desenterrant cadàvers d’assassinats de les dictadures sud-americanes, verdader tema de la novel·la però que el lector no accepta, pensant encara en la trama inicial. S’acaba el conte i no se’n sap res més de la història inicial, l’autor el que volia és que reflexionessis sobre les dictadures sud-americanes. Això lliga amb el nostre llibre, l’autor l’enceta amb la desaparició d’una noia (curiós, sempre són dones), però el que realment et vol mostrar és la vida d’un poble amb una immensitat de personatges tots amb les seves històries amagades.
En aquest punt també li sembla bé a en Ramon comentar el llibre del Quartet d’Alexandria de Lawrence Durrell, compost per quatre novel·les que tracten els mateixos successos des del punt de vista de personatges diferents i on es posa en evidència que els mateixos fets són contats diferentment segons qui els explica. Com a lector sempre busques la veritat i al finalitzar el quart llibre vas a veure si n’hi ha un cinquè però no existeix. La vida és això, un trencaclosques sense sentit, però la novel·la t’ha de donar certeses.
En Ramon opina que és l’essència de la literatura, que et doni preguntes i no respostes. És el que et dona el llibre que ens ocupa. I a més l’escriptor ho fa des de la total objectivitat. Es la narració d’un ull de falcó o d’una càmera, no jutja res. Et dona el flux de la vida a través de les estacions, com si estiguessis davant de la finestra contemplant el teu poble.
A en Ramon li fa pensar en escenes de quan era jove i es quedava fins a darrera hora del vall, gairebé tothom havia marxat i ell pensava en la multitud d’històries que havien acabat de passar. Quants refusos ! Quants acoblaments ! Tot oblidat. Com aquest llibre, que et mostra moltes històries de cada personatge però que s’obliden quan l’acabes de llegir, quedant aquella sensació de la història inicial inconclusa.
En Ramon qualifica l’obra de genial pel que té d’experiència nova i original, enllaça amb obres com John dos Passos amb Manhattan Transfer o la Colmena de Cela. Obres corals amb molts personatges que et donen la vida des d’un poble i no des d’ells mateixos. Lo bo és que la història queda, malgrat la seva banalitat, com el que dèiem d’en Flaubert que l’estil és lo important, queda sublimat per la prosa, per l’encant i l’embruix de la literatura.
L’obra transcorre tot marcant el pas per el pas de les estacions i d’altres elements que donen idea temporal com el salt de l’any nou. La natura, que tot torna, tot es repeteix... perquè vivim una vida de repeticions. Algú dirà que aquesta història és massa real, gairebé no és ficció, però és que la vida és així. Una història que ens porta fins al final cap on l’autor ens vol mostrar i no el que esperàvem.
Tot això porta a fer un comentari sobre el llibre “El olvido que seremos” d’Hector Abad on la vida del protagonista no és prou rellevant per transcendir, així com tampoc tots els escriptors colombians que hi surten. En Ramon fa referència al munt d’escriptors que tenen rellevància reduïda en el seu cercle de pocs que els llegeixen i ho glossa parlant de quan compra “Le monde” on hi ha una legió d’escriptors francesos...
La veritat és que en aquest punt el col·loqui va passar a tractar de temes diversos de literatura no necessàriament lligats directament amb l’obra que ens ocupa i que no transcrivim.
S’opina que el llibre mostra que tot té una importància relativa que no cal que ens hi encaparrem. Va mostrant el pas del temps amb els esdeveniments... la natura. El fet inicial es va diluint, passen tretze anys.
Es mostra consens en que el llibre costa d’entrar-hi, al principi molts personatges, amb cap història clara. Algú amb llibre electrònic buscant els personatges, les seves aparicions... a vegades ajuda molt però no pas en aquest cas. El protagonista és el poble però el poble també canvia. Tot es va diluint, s’arriba a la conclusió que una idea central del llibre és el canvi. El protagonista és el pas del temps. Algú apunta que l’editor explicà que aquest autor en moltes obres, el pas del temps és un aspecte principal.
Un aspecte que es revela és la posició primordial del número tretze: tretze capítols, tretze paràgrafs a cada capítol, tretze anys la nena té quan desapareix, tretze anys cobreix la trama de la novel·la, l’embassament tretze que apareix en nombroses ocasions... El primer capítol és com una introducció i llavors són dotze mesos de l’any. També s’apunta que en una entrevista al 3-24 l’autor va confessar que volia posar només 13 personatges però que se li va escapar.
Es fa alguna referència a les dificultats de la traducció, especialment en les referències a la natura, donat que ens trobem en una zona del planeta diferent, on alguns dels elements que surten a la novel·la no són habituals i aleshores no tenen una traducció “col·loquial”, per exemple els “springtails” que els tradueix com a col·lèmbols que és un terme més aviat científic i poc corrent. També el “moor”, erròniament traduït com a “erm” i que en realitat porta a confusió perquè erm dóna idea de desert, sense vegetació o guaret (barbecho en castellà) però en realitat és una zona amb vegetació baixa semblant a una garriga o una landa.
Per experimentar aquest fet no fa falta anar gaire lluny, tal com il·lustra en Ramon, que ens explica que a Roses va a esmorzar amb pescadors que li parlen de tal quantitat de peixos diferents que la gent d’aquí les muntanyes mai sabríem què són.
En Ramon també introdueix, fent referència a una pel·lícula vista recentment, que el llibre mostra molts temes a mitges i que te’ls has de completar tu mateix, el fluir d’un riu tranquil però que si t’endinses les aigües amaguen moltes coses.
Hi ha molts temes però te’ls has d’imaginar. Quan més interactiu siguis com a lector més coses imaginaràs. Alguna crítica apuntava que cal rellegir-lo perquè en la primera lectura s’escapen moltes coses.
S’exposa la característica força comuna a la literatura “moderna” que les coses no s’exposen categòricament, es donen a mitges perquè el lector ho interpreti segons les seves circumstàncies. L’obra està plena de temes exposats a mitges amb possibles interpretacions diferents.
A algú al principi li fa pensar que serà una obra complicada per la multitud de personatges però en realitat es va aclarint que no cal entrar en històries complexes per a cadascun, que en realitat les històries es van succeint d’unes a les altres com la vida mateixa que et vas trobant amb porcions, de vegades minúscules, d’històries d’altri i que això tampoc et provoca cap neguit existencial com et podria produir en una novel·la si pretens que sigui com habitualment encarem les novel·les.
Es fa notar que no tenim gaires referències de com és el poble en realitat. Sembla que hi ha indicis perquè sigui un poble petit però no queda clar. Tanquen una carnisseria però ningú et diu que no n’hi puguin haver deu més...
En Ramon també fa notar que l’obra té la seva música i com una simfonia hi ha moments de més a vall i moments on s’intensifica. És un llibre de ritmes i ens preguntem, sense saber-ne la resposta, si té relació amb les estacions, quan puja o baixa si és hivern o estiu.
Algú apunta que la discordança entre personatges i històries que acaba proporcionant una mena d’harmonia pot ser l’arrel de l’obra.
Aquí es planteja que hi ha gent que no li ha agradat la novel·la, hi falta trama, història... En Ramon apunta que hi ha qui té molt clar quin tipus de llibre li agraden i això vol dir que no vol descobrir res nou, vol que li expliquin el que li agrada. Els llibres que són una mica potents, són aquells que quan estàs a la plana cinquanta dius, hauré de tornar a començar. És una literatura pels que volen descobrir coses noves, camins nous, literatura que requereixi un esforç. Com la gent que només vol amistats que pensin com ells. És interessant tenir contacte amb gent diversa per veure altres maneres de pensar.
En aquest punt, durant una bona estona es fa tertúlia de temes diversos sense relació amb l’obra. Es parla de la propera trobada literari-cinematogràfica on hi participarà en Ramon.
Es comenta quan es va llegir el Quixot al club de lectura. En Ramon informa que va preparar un recull de 72 crítiques i en va fer un extracte de menys de dues planes i que es va distribuir als membres del club, el qual encara el té disponible per qui el vulgui. Proposem que es faci una entrada en aquest blog i que es pengi aquest magnífic treball que ens ofereix el nostre director d’orquestra. S’explica la grandiositat del Quixot, la necessitat de llegir-lo a poc a poc i que a vegades una relectura, tal com li passà a en Ramon, separada en el temps fa canviar la visió de l’obra.
També es comenta la dificultat de llegir Ulisses de Joyce. Diverses persones comenten que no l’han pogut acabar, entre ells en Ramon, però explica que el darrer capítol és magistral.
Continuem amb tertúlia literari-cinematogràfica, estirant el fil de la pel·lícula de John Huston a partir de Dublinesos de Joyce i altres títols com Vértigo de Hitchcock i moltes d’altres...
En aquest punt algú llança una pregunta a l’aire de perquè hem parlat de tantes coses no ben be relacionades amb el llibre. En Ramon opina que el llibre mor en el moment de la lectura. No podria explicar aquest llibre a ningú, és sobre la quotidianitat. Un fet luctuós a l’inici però que el temps ho va apaivagant. Tothom pot esmentar records diferents del llibre, moltes vegades en forma de pregunta de què ha passat. És la vida mateixa que passen moltes coses de les quals la majoria no recordaràs mai. No recrea tant la vida de la gent com la del poble en sí.. veus els comerços com tanquen, l’economia deriva, etc. Tot s’oblida totalment. Algú opina que alguna història sí que pren una mica més de protagonisme com la de la Cathy amb en Richard on fins i tot es fan reflexions de certa profunditat sobre la vida.
A la vida ens passen coses, unes que ens influeixen enormement i d’altres gens i ni ens en recordarem al cap de res. En el llibre van passant tot d’esdeveniment sense que se’n realci algun molt per sobre dels altres. De totes maneres tot suma i tothom som el que som per tot el que ens ha anat passant. En Ramon ens ensenya un foli i diu que el passat és una cara i el futur l’altra, el present és el cantell, molt i molt prim i en realitat és el que som. Per tant som el que hem sigut i ja no som i el que volem ser i encara no som. Per tant, som el que no som. Perquè el present no és res. Algú opina que pot ser no volem ser res mes. Algú opina que recorda les coses que li ha dit algú fiable, si li diu alguna cosa algú que no ho és, allò s’oblida de seguida.
En Ramon ens regala un aforisme, una vegada algú li va dir, allò típic, “viu i deixa viure”, però hi va afegir... “i, si pots, ajuda a viure els altres.
La conclusió sobre el llibre és que el important és el que no hi ha, es suscita a pensar en el que no hi ha, però el llibre t’ha obligat a pensar en això.
