Sortir a robar Cavalls
De Per Petterson traducció de Carolina Moreno Tena
Club Editor
Sessió Club de Lectura 26-3-22
ATENCIÓ: en aquesta sessió tindrem la sort de poder gaudir de la presència de la traductora de l'obra, la Carolina Moreno
Ressenya de l'editorial
Narrada en primera persona per un home de setanta anys, Sortir a robar cavalls rememora un estiu d’infantesa en què dos nens, sense saber-ho, reprodueixen en els seus jocs secrets els conflictes dels adults en un poble a Noruega. La vida al bosc, la presència dels animals, la relació amb el pare pocs dies abans de la seva desaparició, el despertar de la consciència davant d’uns fets plens de guerra i d’amor, fan d’aquesta novel·la una obra màgica en què cada episodi es transforma en cosa viscuda.
Sortir a robar cavalls ha estat traduïda a més de cinquanta llengües i guardonada arreu del món. Ha rebut l’IMPAC Dublin 2007 davant de monstres literaris com Cormac McCarthy i J. M. Coetzee.
PER PETTERSON Nascut el 1952 a Oslo, Per Petterson va treballar uns quants anys com a obrer, llibreter i traductor, abans de fer el seu debut literari el 1987 amb la col·lecció de relats Cendra a la meva boca, sorra a les meves sabates. El 1990, poc després de publicar la seva primera novel·la, el colpeix una tragèdia familiar —pare, mare, un germà i una neboda moren en l’incendi del ferri a bord del qual anaven a Jutlàndia—. La seva tercera novel·la, Cap a Sibèria (Club Editor, 2011), va rebre el Nordic Council’s Literature Prize, i la quarta, I kjølvannet (Dins l’estela, en què narra el naufragi i la pèrdua dels seus familiars), el Brage Prize.
Però és el 2003, amb Sortir a robar cavalls, que conquereix els lectors i els guardons literaris d’arreu del món, en més de cinquanta llengües. Des d’aleshores ha publicat Maleeixo el riu del temps (Club Editor, 2009) i Jeg nekter (Jo no vull, en curs de traducció). El conjunt de la seva obra pot descriure’s com unes variacions sobre els temes de la infantesa, la família i la memòria com a gran constructora.
CAROLINA MORENO TENA Llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona, va cursar part dels estudis a Suècia i des d’aleshores ha mantingut una relació –per no dir passió- intensa amb la literatura i la llengua d’aquest país.
Ha estat professora d’estudis literaris, de llengua sueca i de literatura escandinava a la Universitat de Barcelona i actualment és professora de suec a l’Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona. D’ençà que es va estrenar amb la traducció literària el 2002 ha traduït al català diversos autors suecs i noruecs: clàssics (August Strindberg, Henrik Ibsen, Selma Lagerlöf, Hjalmar Söderberg), contemporanis (Per Petterson, Karl-Ove Knausgård, Lena Andersson, Jostein Gaarder, Ingmar Bergman, Henning Mankell, Jan Guillou, Steve Sem-Sandberg o el premi Nobel de literatura 2011, Tomas Tranströmer) i literatura infantil i juvenil (Pija Lindenbaum, Åsa Lind, Jostein Gaarder), tant novel·la com teatre, poesia o assaig.
Ha publicat diversos articles sobre literatura escandinava i traducció literària.
És l’ànima de www.literaturanord.com
---
Resum de la reunió del club de lectura el 26-3-22
Montse Guix, directora de la biblioteca que ens acull, fa la presentació de Carolina Moreno, traductora de l’obra, present a la trobada. Ens remarca l’enorme importància de la feina dels traductors.
En Ramon també ho considera de suma importància, glosa alguns comentaris que hi insisteixen com en Saramago que ho considerava cabdal per a la universalització de la literatura.
Ens explica els comentaris d’unes noies que estudiaven traducció i consideraven que l’assignatura més difícil era el català, donat que és la llengua receptora de la traducció i en la que s’haurà de tornar a “crear” d’alguna manera l’obra original.
L’anècdota de l’autor, Per Petterson, que en escoltar un fragment en audio-llibre d’aquesta obra, la va trobar meravellosa i es preguntava si allò ho havia escrit o no ell... com si arribés a ser una cosa diferent.
Ens comença a parlar la Carolina, corroborant tot el que ens han dit la Montse i en Ramón, especialment la importància de dominar l’idioma de recepció més que el de partida.
Ens explica la llarga lluita de l’Associació de Traductors per ésser visibilitats. Ara surten a la coberta, molt temps enrere no sortien ni als crèdits dins del llibre.
En Ramon vol saber com és la relació del traductor amb l’autor. Si tenen contacte més o menys estret. La Carolina diu que depèn de quin autor sigui. En el cas del Petterson sí que s’implica.
També depèn de quines llengües. El Català no té masses lectors i se’ls fa menys cas que en llengües majoritàries com l’Anglés. Normalment qui tria el traductor és l’editor i l’autor se’n refia.
Contesta que sí que s’intenta posar dins l’ànima del llibre i de l’autor, però és molt difícil. El que fa és llegir altres obres seves, entrevistes, per connectar més, però posar-se dins el cap de l’autor no és possible. S’ha d’intentar respectar la seva veu.
La Carolina ja ha traduït quatre novel·les d’en Petterson i ja li “ha agafat la mà”. Per exemple ell explica que diu molta cosa amb poques paraules però no ho diu tot. Li agrada suggerir i que el lector ho acabi de completar amb el seu propi món. Diu que s’ha trobat en altres club de lectura que critiquen aquest aspecte de que en Petterson explica poc.
Això és un perill pel traductor, que primer de tot és un lector i quan fa la primera lectura ja hi posa tot el que un lector completa en les obres d’ell. Precisament en un sopar amb el Petterson la Carolina li va confessar el seu temor de no arribar a posar-hi coses seves dins l’obra i ell li va advertir “però no ho has fet, oi?”.
Quan un assistent fa el comentari que al llegir un altre obra d’en Petterson, d’un altre traductor, no trobà diferencia, la Carolina ho troba fantàstic, senyal de bones traduccions.
El mateix assistent ens porta un exemple de dues traduccions del mateix text de Dickens, una d’en Carner i l’altra d’en Casacuberta, la primera inintel·ligible. Això exposa i remarca la importància que el traductor intenti arribar al lector.
Respecte a això, la Carolina ens explica que en els darrers 20 anys a Catalunya s’ha professionalitzat molt l’ofici de traductor literari. Sempre s’havia considerat com una feina petita dels escriptors, una feina de més a més, auxiliar. A l’estar professionalitzat, hi ha menys risc que passi això de posar-hi massa d’un mateix i s’és més fidel.
La Carolina ens explica que és molt millor una editorial petita amb un únic editor de taula que és qui tria l’obra i qui hi està a sobre, hi fa una gran feina en estreta relació amb el traductor. Posa l’exemple de la Maria Bohigues que va ser una decisió seva publicar en Petterson. També en Jordi Reventós, que és tan bo que s’explica l’anècdota que una vegada va trobar que en un text hi havia una coma en cursiva. També posa altres exemples de molt bons editors com la Maria Santpere de Les Hores, Mònica Batet a Nits Blanques...
En Ramon demana que la Carolina ens guiï cap a la propera lectura d’en Petterson, atès que ens hem quedat amb ganes de més. Li agrada “Homes en la meva situació”. Algú suggereix Cap a Sibèria, i la Carolina ens explica que són llibres que pretenien explicar la història de la societat de la Noruega del segle XX a través d’una mateixa família i per tant formen part d’una mena de col·lecció, juntament amb Maleeixo el riu del temps, En l’estela (no traduïda) etc. D’altres són independents com Sortir a robar cavalls.
“Homes en la meva situació” li agrada perquè és molt ell, molt Petterson. A les novel·les ell hi és a tot arreu. Diu que no és que vulgui explicar la seva vida sinó que són coses que li han passat. Ho agafa com a punt de partida per parlar de temes com el dolor (per exemple a partir del fet que li va passar que se li va morir la seva família en un naufragi).
La memòria i la seva fragilitat és un tema important a les seves obre. Els records van i venen, al cap dels anys el que recordes és diferent. En una obra el mateix fet l’explica diferent que en un altre. Diu que és per expressar que la memòria és molt fràgil.
A vegades veus que hi ha fets que no casen massa segons qui l’explica. Això lliga amb el que s’ha dit que el Petterson explica poc. Algú apunta que això exposa que el que és important és com ho recordes i no com va passar realment. La Carolina confirma que així mateix seria com ho diria el Petterson.
Deixar tants buits i que els fets no coincideixin et fa pensar, dubtar de com recordo jo les coses.
En Ramon destaca que en el llibre hi ha quatre escenes comptades i com amb poca cosa vesteix tota l’obra. Amb aquesta simplicitat és capaç d’elaborar la complexitat del ésser humà.
La Carolina hi està d’acord, ressalta que és precisament una de les seves grans genialitats, la seva simplicitat per explicar la complexitat.
Hi ha moments d’intensitat poètica, la comunió amb la natura. Tria moments transcendentals a partir d’on la vida pren altres camins, relatat amb laconisme, anant al gra, sense meandres.
Algú li fa la pregunta a la Carolina, fins a quin punt és necessari haver viscut en aquests països nòrdics per entendre i transmetre en la traducció el que sembla exposar el llibre d’una fredor, poca comunicació, poca relació entre familiars.
La Carolina, que ha viscut en aquesta cultura confirma que la comunicació dels nòrdics és molt lacònica, diuen el que han de dir i prou a l’inrevés que la nostra que “parlem pels colzes”.
La majoria d’autors escandinaus són com en Petterson, breus, no hi ha Prousts. També és veritat que no tenen el concepte de família com nosaltres. Són Pares i fills, no hi ha el concepte de família xarxa. La gent jove se’n va de casa molt aviat a estudiar o treballar a l’altra punta del país.
És un tret de la literatura escandinava que no descriu. Segur que no heu trobat cap descripció de personatge, no sabeu com són. Ens fem la idea de com són els personatges a través de les seves accions. Això els ve de les sagues medievals. El Petterson ho fa i d’una manera més extrema, a consciencia.
En Ramon ens fa una explicació de perquè les llengües escandinaves són lingüísticament més simples. En contraposició al francès que s’emprava a la cort per explicacions enrevessades, complexes, xiuxiuades a cau d’orella, a Escandinàvia tot és més rural, requereix comunicació a distància (per exemple a través dels fiords) on estructures complexes es podrien perdre en el vent...
En Petterson escriu més parlant de fets, d’accions. Accions que amb una o dues frases les explica. Girs sobtats en els que el pas de la vida a la mort, es produeix en una sola frase. Segons la Carolina això té molt a veure amb la natura dels països nòrdics la qual en un segon et pot matar (no sobrevius si et quedes una nit sol al bosc o si vas per un llac glaçat i s’esquerda).
Algú troba que la natura té un gran protagonisme en aquesta obra. Aquí tenim una idea bonica paisatgística de la natura i allà dalt és més una amenaça. S’opina, tal com explica el llibre de l’Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla, llegit al club, que a les nostres contrades la relació amb la natura també varia i es també més de supervivència per molta gent que vivim aquí dalt a les muntanyes.
Tot i així, la Carolina ens explica que per a la gent dels països nòrdics, encara que siguin de ciutat, tenen aquesta idea ancestral de la natura. Natura de perill, de supervivència, no de gaudi.
En Ramon ens exposa la idea de l’obra com a pas d’una edat a l’altra, de l’innocència al coneixement, com en l’escena que s’esclafa un niu, en un moment (en una frase, fa notar la Carolina), es passa de la vida a la mort. S’hi exposa la violència. En aquell moment el protagonista se’n dona compte de la fragilitat de la vida, canvia la seva concepció del món. Descobriment del desig amb aquella dona, sense massa referents, perquè el seu pare no hi és. En canvi de gran, quan ja té un interlocutor, precisament llavors busca la soledat. Té necessitat de saber què va passar realment per entendre el sentit de la vida en definitiva, és una obra sobre l’absurd també. Té el Lars, podria saber alguna cosa sobre el seu pare i no li demana.
S’expressa el dubte de perquè els fa anar a Karlstad a buscar els diners que els deixa, tant lluny d’on viuen.
S’exposa que l’obra també reflexa la fragilitat de la memòria, que al llarg de la vida els nostres records canvien. El Trond ha tingut una vida plena, amb molts elements, diners, amors... i al final torna a la cabana per recordar el despertar a la vida. L’exposició de la natura es fa sense judicis, és tal com és, ni bona ni dolenta.
Això que fa el Trond d’anar a viure al bosc aïllat quan es jubila no és gens estrany a aquests països, ens explica la Carolina. S’apunta el cas de Daniel Ek, fundador d’spotify que actualment és notícia perquè se’n hi ha anat a viure aïllat en una cabana.
El llibre reflexa la manera de ser dels escandinaus, individualistes, freds. Fins i tot li fa nosa la seva filla quan el va a veure.
Es un llibre d’homes, no es que vulgui deixar malament a les dones ni res, però són els homes els protagonistes.
La Carolina ens explica que normalment l’autor fa novel·les d’homes, és només “Cap a Siberia” que la protagonista és una dona. En una entrevista va dir que s’ho va haver de plantejar molt abans d’escriure-la perquè ell és un home, no s’hi sent tant còmode amb personatges femenins.
Sembla ser, ens explica en Ramon, que la seva mare era una dona molt dura. Poc abans de morir li va dir “quan deixaràs de fer aquests escrits tant infantils”.
La Carolina ens fa una pregunta als lectors, què pensem que el porta a tornar a la cabana?
Al principi de la novel·la explica que aquell estiu li torna constantment el seu pare al cap, però perquè?
S’opina que hi ha el detonant de la mort de la mare i la germana en poc temps. Es diu que és una manera d’elaborar el trauma, com és possible que el meu pare no hagi pensat més en mi? Tornar a la cabana és tornar al pare, però li fa por, és incapaç de demanar-li al Lars...
La Carolina pensa que hi ha una necessitat d’entendre el seu pare, saber el perquè de com va actuar. Entendre’l no nomes com a pare sinó com a persona. Com ho va abandonar tot de cop i se’n va anar.
En Ramon opina que necessita omplir les llacunes per entendre. Nosaltres com a lectors en tenim prou perquè ens hem confeccionat la nostra història.
La Carolina ha rellegit un munt de vegades el primer capítol perquè és la clau de tota l’obra, està tot en aquest primer capítol.
Allà s’explica que el retorn és com una cosa que li passa, li ha tornat, no és que ho busqui, per això no es tracte d’anar a buscar respostes. És una batalla interna, a tota la novel·la, de voler i no voler. Coses que fan molt de mal, l’abandonament, no tenir ganes de treballar algunes coses que fereixen.
Al final fa el mateix que va fer el seu pare, el que és una manera d’entendre. També va lligat amb un munt de preocupacions quotidianes, com trauré la neu del camí?, si tindré llenya... és com posar-te reptes a tu mateix. Es pren una decisió des de la llibertat d’un mateix, amb les conseqüències que això té. A veure si en seré capaç, tal com va fer al meu pare. Fer una cosa que va una mica contracorrent, fer prevaldre la teva llibertat en front als altres.
Es tracte d’un tema recurrent en tota la literatura escandinava. Es fa la comparança amb “Amor” de Hanne Ørstavik, llegit al club i que la Carolina coneix i hi està d’acord en que s’hi exposa el mateix. Un tema recurrent.
Es reflexiona sobre el simbolisme que al final de l’obra es gastin els diners que els deixa el pare en un vestit que en les circumstàncies de vida en la natura potser no se’n farà res. Expressa el pas a la vida adulta.
Em Ramon reflexiona sobre els dos personatges, el del nen amb les seves pulsions però el vell amb grans dubtes sobre com li ha servit tot el que li ha passat a la vida. Aquesta precarietat de la vida... l’inici de David Copperfield: “Si seré jo l’heroi de la meva pròpia vida o recaurà en algun altre”.
Es fa la pregunta del significat de que tant a aquesta obra com a “Cap a Siberia” hi té protagonisme la invasió alemanya.
La Carolina explica que al Petterson no li agrada gens documentar-se, li explicà que quan va sorgir el tema dels alemanys va pensar que documentar-se seria “un pal” i que va estar a punt de treure-ho i passar. Això en aquesta novel·la, però en les altres sí que és un tema important perquè ell volia fer un retrat de la noruega del segle XX on a Noruega és una ferida oberta, especialment perquè Suècia va facilitar a Hitler que envaís Noruega.
Tot i que el tema de la guerra no és central ni el que es vol explicar, si que es pensa que hi te rellevància perquè es el que uneix el pare amb la dona amb qui fuig, ja que a ambdós els importa molt i al marit d’ella gens. És un fet essencial de la novel·la però alhora tangencial, és un escenari, ho hauria pogut fer en un altre context que no fos la guerra.
Respecte al tema que hi ha autors que els agrada i altres gens, documentar-se, la Carolina exposa que el Petterson té una manera d’escriure, li ve una frase a partir de que ho basa tot (en el cas de “Sortir a robar cavalls” va ser una fotografia), paper en blanc, una frase a dalt de tot i comença a escriure a raig. La frase no té perquè ser el títol del llibre. Tot li va sortint a mesura que escriu.
De vegades li pregunten com pot ser que vagis escrivint tal com surt i al final surti tot rodó. Ell explica que és la seva manera, va escrivint i finalment em surt, l’acabo tancant.
En Ramon pregunta l’opinió de la Carolina sobre el títol en francès (Pas facille de voler chevaux), No és fàcil robar cavalls. Ella creu que se l’han inventat. Algú opina que està en el context, fa referència al western, qui robava cavalls el penjaven, per tant fa referència a que és perillós. Sorprèn que altres personatges també diguin “Anar a robar cavalls”, és la frase de tot el poble. És la consigna. Això queda apuntalat quan aquell home els deixa els cavalls, diuen que és molt estrany que els els deixi.
S’apunta que és estrany la poca transcendència del fet que el bessó mati el seu germà. Hi ha controvèrsia, s’opina que per al protagonista sí que en te de transcendència, però sembla que no per als propis pares. De fet el personatge del pare dels bessons està molt difuminat. Es podria pensar que el pare és qui delata la fugida als alemanys... quan marxen es queda mirant a la porta... La Carolina creu que hauria grinyolat molt una reacció molt dramàtica donat el to de tota la novel·la, gens dramàtica. S’opina que això també pot ser fruit que el llibre són records i quan nosaltres recordem tampoc fem drames.
En Ramon ens llegeix un comentari d’algú, que el to de l’obra és estoic però no vol dir que no sigui emocional, sembla que sigui una contradicció perquè l’obra sí que és molt emotiva en alguns moments. És eixuta perquè diu les paraules justes, reaccions contingudes però que el riu va per dins i això arriba al lector.
És com una cadència dolça, té tendresa. Té duresa i tendresa però no sentimental, de cotó fluix, és molt humana, és el que arriba més.
La Carolina ho compara amb “Homes en la meva situació”. Algú opina que és una obra que reflexa la incapacitat dels homes per expressar sentiments i quan ho fem encara “la fomem al pal”
En Ramon li pregunta a la Carolina si mai ha tingut la temptació d’escriure. Respon que sí. El que li passa és que traduint, no pas amb en Petterson que escriu molt bé, de vegades té la temptació de “canviar alguna cosa” però no ho pots fer. Aleshores escriu per desfogar-se però es queda allà al calaix.
A la pregunta d’en Ramon la Carolina ens explica que va arribar a traduir el noruec a partir que va anar a Suècia amb una beca (que va trobar mentre estudiava a Alemanya) i allà va aprendre suec, ho va llegir tot, etc. Llavors, un cop aquí, la Maria Bohigues li va venir amb en Petterson. El noruec i el suec s’assemblen molt, sobretot per escrit. El noruec no el domina tant i va més lenta i per això no en fa tant de noruec.
S’acaba la trobada demanant a la Carolina que ens recomani la propera lectura del club i donant-li les gràcies per haver vingut i haver-nos proporcionat tant s’obre l’obra.
