Fugir era el més bell que teníem
De Marta Marín-Dòmine
Club Editor
Sessió Club de Lectura 28-5-22
Ressenya de l'editorial
La filla regularment fa les maletes i se’n va, cap a un país nou on potser arribarà a sentir-se a casa. Però no: un instint l’empeny a refusar la vida sedentària. Sembla que fugi. ¿De què?
Aquesta pregunta es converteix en el seu fil d’Ariadna. A dins del laberint hi ha un pare a qui adora i el passat –aquest temps en què el pare era un nen, i un soldat, i travessava fronteres abans d’atracar en una ciutat que no seria mai seva. La ciutat on ella ha nascut.
Fugir era el més bell que teníem és un homenatge a aquest pare i un viatge de Barcelona a Toronto, buscant rastres de vides nòmades. Marta-Marín-Dòmine els segueix amb la sensitivitat d’un caçador i toca amb els dits una veritat desconcertant: que els records dels altres –això que anomenem memòria– són el país on residim.
Menció especial
Premi Llibreter 2019.
Premi Ciutat de
Barcelona 2019 a la millor obra d’Assaig, Ciències Socials i Humanitats
20è Premi Amat
Piniella a la millor obra narrativa de temàtica social contemporània
Premi Serra d’Or
2020 a la millor novel·la
Marta Marín-Dòmine
Canadenca nascuda a Barcelona, Marta Marín-Dòmine ensenya Literatura peninsular i Estudis de la Memòria a la Wilfrid Laurier University de Waterloo (Canadà), on dirigeix el Center for Memory and Testimony Studies. Durant molts anys ha estat dedicada a la pràctica i a la docència de la traducció literària a la UAB; de la seva relació amb la psicoanàlisi i la traducció en va resultar el llibre Traduir el desig.
És autora dels documentals Argentineans in Toronto i Mémoire juive 1932-1945. Ha realitzat la instal·lació artística Je vous offre les oiseaux / Us ofereixo els ocells (MUHBA 2017), encarregada pel Comissionat de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona en homenatge a les víctimes dels camps nazis. Exerceix també com a consultora en temes de memòria i memorialització.
És la instigadora de l’edició d’El desgavell de Ferran Planes a Club Editor, on ha publicat el postfaci de Rua de captius de Grau Viader i de K.L. Reich d’Amat-Piniella, que va traduir a l’anglès amb l’escriptor canadenc Robert Finley.
Podeu veure l'entrevista que se li va fer al més 324 el 30-1-19 al publicar el llibre.
Us proporcionem aquí un resum de la reunió corresponent a aquest títol, la qual va tenir lloc a la Biblioteca Lambert Mata de Ripoll el dia 28 de maig passat (2022).
En Ramon ens exposa que tenim una cultura que ens ha ensenyat a ser lliure però també tenim la cultura de les nostres mares. L’essència del llibre, el qual ens explica que l’exili, el fugir és una de les condicions de la naturalesa humana, tal com quan al club vàrem fer “Tot esperant Godot”, dèiem que esperar és una de les característiques de l’ésser humà. L’altra en definitiva és aquesta, que estem en un lloc però som errants i, en definitiva som exiliats.
En Ramón va tenir aquest sentiment d’estar exiliat (ex-ella, exiliat de la dona i la filla) quan va anar a treballar a Berga, lluny de la família durant la setmana.
Ens llegeix algunes cites que emmarquen temes com que ningú arriba mai sòl enlloc, menys a l’exili, sempre hi anem amb tota la nostre càrrega del que hem viscut (Freinet) o que en els llocs sempre pengem d’un fil (Almudena Grandes)...
Es comenta que l’autora és una artista “completa”, directora del museu del Born, escriu, fa coses artístiques, musical.. lligada a universitats, institucions. Nascuda aquí però ha estat a molts llocs, es reflexa al llibre, l’errància, no arrelar enlloc. Ho compara amb Rolling Stones. A Rolling Stone never ghether moss (un pedra que roda mai agafa molsa).
En Ramon pregunta si considerem que és novel·la, assaig... Novel·la no, és literatura del jo, assaig, també hi ha una mica de novel·la. Hi ha un nus i un desenllaç. Testimoniatge.
Algú el considera massa pessimista per “la nostra edat”, algú altra creu que pessimista per a qualsevol edat. Hi ha novel·les que et donen la joia de viure i aquest llibre no té cap plana que doni joia de viure. No té cap raig d’esperança.
Algú altre considera que sí, com quan està a l’escola francesa, molt positiva, bons records.
Potser cal que d’ens diguin les coses pel seu nom, convé que se’ns expliqui l’exili.
En Ramon ens explica un cas concret d’uns exiliats ucraïnesos que se’ls ha portat a Cistella, amb una realitat molt dura, no només hem d’esperar sempre finals feliços. Ens posa exemples de cinema. “El tercer hombre”, aquella escena final, molt dura. “La noche de los muertos vivientes”, un final brutal, qui mata el protagonista és un policia perquè el confon amb un zombi. Aquest és el gran terror, que estiguis en una situació real com en un atracament en un banc i un policia et mati...
Quan llegim, moltes vegades busquem solucions, preguntes a les preguntes que el llibre ens proposa, que ens obrin camins. De vegades, un obra dura com els naturalistes que mostren la realitat tal com és, no ho acceptem gaire, sobretot per la crítica. Aquell obra “Extraños en un tren”, els dos són culpable però en el cinema no, un se’n penedeix i és bo, la qual cosa no és correcte. També a “Los pájaros”, la pel·lícula al final els ocells no ataquen, al llibre sí. Blade runner tota la pel·lícula negre com el carbó però amb un final bucòlic, imposat pels productors.
És un obra dura. A la guerra tant uns com els altres van fer coses horribles.
To hi així, defensant l’argument del pessimisme de l’obra, es considera que en altre obres hi ha marge per fer-nos la història nostra, i en aquesta ja t’ho donen fet. En Ramon fa notar que no vol ser un retrat de l’exili en general sinó del cas particular objecte de l’obra. Literatura del jo, de confessions. Més que social (l’exili) és psicològica.
Una de les millors obres sobre les guerres de Napoleó, és “La cartoixa de Parma”, sobre un soldat que no l’ha fet la guerra, no parla de la guerra en general, parla de la seva experiència individual.
La nostra obra parla de les circumstàncies personal de l’autora, de rodar pel món sense arrelament. Seguint amb l’argument del pessimisme, es considera que la protagonista ja porta dins les ganes de no arrelar-se, ja sap que vagi on vagi no s’hi trobarà bé. Algú explica, al respecte, que ella ho pateix, fins i tot va haver de recórrer al psicoanàlisi.
El tema del llibre és com li afecten els fets d’uns avantpassats. Com ella és el record del seu avi. Es pot heretar l’exili, el dolor de l’exili?
Ella mateix reflexiona dient que explica aquestes coses perquè potser poden tornar a passar.
Es reflexiona sobre els cicles de les guerres, pau, crisi econòmica i sortir-ne (en opinió d’en Ramon, provocat pels que dominen el sistema). Darrera de les guerres hi ha molta raó econòmica. Aquest temps de plenitud, havent sortit del franquisme ens donaren una serenitat que hem perdut amb la pandèmia però que pot no ser la darrera. Som vulnerables.
En Ramon reflexiona sobre grans problemes actuals com la pèrdua d’autoritat dels professors en l’educació, la integració dels immigrants, mal entesa.
Ens llegeix alguns poemes del seu llibre recentment publicat “Pòsit de cendra”. “...Allà dalt ens esperen horitzons sense arrels” que és el tema del llibre. Horitzons, la plenitud absoluta però no hi ha arrels...
El llibre és una mica enrevessat...com la seva vida. L’exili... el desarrelament és un altre cosa, ella ha sofert desarrelament fruit d’una decisió voluntària. Es troba amb unes arrels, però no saps si és a Paris o és a Barcelona. Un tema intimista que aprofita per narrar les memòries del seu pare i el seu avi. Lliga una mica amb la creença que tots soms exiliats. És una condició humana la necessitat d’arrelament.
A en Ramon li agradava, fent de professor, donar dubtes, si els dones certeses els fas combregar amb el que tu creus que és cert... malament perquè qui diu el que és cert ?
Primer cal el dubte per trobar certeses. És la dialèctica, tenir en compte l’altra, si només penses en jo, jo, jo. Si vols créixer has de tenir molts “tus” diferents que et faran afirmar-te més o canviar d’opinió. Recorda una anècdota, una monja que deia que ara ja no llegia més perquè tenia por d’haver-se equivocat. Sense un tu per dialogar, el jo intern no se’n pot donar compte.
Es comenta que el principi del llibre marca l’essència del tema. Parla de l’exili com un errar, que té l’arrel llatina d’error, com si fos un error l’exili o el desarrelament.
També es comenta que el llibre tracta temes conseqüència de la guerra però no parla molt o no pas exclusivament de guerra. Per exemple l’avi no es va exiliar exactament per motiu de cap guerra encara que tot són motius violents.
Ha agradat el capítol dels “murmuris” de les coses dites a mitges perquè és part de la nostra història durant tot el franquisme que els grans que havien viscut la guerra no en parlaven o parlaven a mitges de les coses referents a la guerra, la república, les llibertats perdudes, etc.
També s’explica que la gent que va passar la guerra (“el meu avi”) podia explicar anècdotes, però recordar, recordar no volia. En aquest llibre també s’hi parla d’això, de renunciar el record. Al principi quan veu les memòries del pare no pot llegir-les. En Ramon ens parla de les cartes del seu pare des de la guerra (una veritable herència). Quan les comentaven fruïen de les anècdotes però parlar més de tot el que era, això no.
Durant una estona es comenta sobre la importància de l’educació i la greu problemàtica d’avui dia en la que els propis pares dificulten que els joves s’eduquin correctament.
També es parla una estona de les guerres actuals, que sempre són per diners-poder, embolcallades d’ideals pels de dalt per fer que els soldats vagin a matar-se. Fins i tot els de dalt de tot (Hitler, Putin, Franco) també són subordinats del veritable poder que són les famílies poderoses de cada país que sempre estan a l’ombra i ho dominen tot.
Ja al segle quinze, explica en Ramon, hi ha un autor que parlava que els dos motors de la guerra són els diners i les ànsies d’expansió. Algú completa l’argument fent veure que en aquella època la terra era la base de tot.
En Ramon ens condueix cap al capítol on surt el punt d’intersecció, Portbou, dels que van en una i l’altra direcció (França-Espanya i a l’inrevés), republicans en una direcció i jueus en l’altra. Si analitzem el fenomen a escala global és esgarrifós la quantitat de conflictes amb els conseqüents exilis que hi ha hagut i n’hi a, alguns sorprenents, gent durant cinquanta anys parats en tendes de campanya.
Un altre tros que li ha agradat molt a en Ramon, el d’Eros i Tanatos, l’erotisme i la mort, s’ha de recordar que els dos primers dibuixos a les coves de Lascaux, són una bèstia esventrada i un penis erecte. Un és l’erotisme i l’altra la mort, la fascinació i l’erotisme que hi ha en la mort. Al llibre descriu aquella fotografia dels soldats que “juguen” a afusellar unes noies que mentrestant riuen... l’excitació sensual que suscita la guerra. Executar, implorar clemència davant del botxí, mirada fascinada de les noies als nois armats, l’embriaguesa de tenir la vida a les mans d’un altre. Potser és aquesta la definició de l’abandó en la mort. Hi ha moments en els que la dona, la senyora Marta, fa unes frases categòriques, “viure és aprendre a perdre”, quina frase tant senzilla.
Algú opina que el llibre fa reflexionar. Com en el paratge de fer la maleta, el que hi poses quan te’n vas i el que hi ha quan tornes... Vivències, bones o dolentes però el llibre fa reflexionar. En aquest aspecte el llibre és un veritable assaig. No incita a la curiositat del “a veure què passa”, però fa reflexionar molt.
En Ramon remarca que el llibre també està escrit amb tendresa i ens llegeix: “Un rellotge despertador i un petit Larousse, són els dos primers objectes que el meu avi el 1928 va comprar en arribar a Bèziers, els únics que tinc de la meva família, els únics que me’n vaig endur a Toronto, el temps i la llengua de l’altra, brúixoles per orientar-se pel món”.
Molta gent deixa els rellotges... el rellotge de l’avi.
Hi ha qui li va agradar molt la descripció de Portbou, el que és replicat dient que està molt bé per al lector però no tant per els que hi viuen ja que el descriu com a un lloc no per viure-hi, en canvi si hi vas hi trobes (al menys actualment), vida, una magnífica estació, encara que completament “aturada”.
El llibre va fent reflexions a pel·lícules. Es nota la formació que té en totes les arts. S’evoquen alguns paratges del llibre com el nen que s’eixuga les llàgrimes amb un mocador de persona gran, quan els posen soles de fusta... Al final haurem de fer cas a la veu de la saviesa que al principi de la trobada ja ens ha fet notar que estàvem davant d’un llibre molt pessimista...
En Ramon, a través d’un “exercici” que els feia als seus alumnes, ens fa reflexionar com es perden les vivències dels avantpassats. 6 generacions enrere ja representen 64 progenitors, si ens fixem en un de sòl, no en sabem ben res. Tant sòls hagués deixat un petit full escrit podríem saber quelcom, com el què feia els diumenges, què menjava...
Algú replica que també hi ha altres maneres de produir la transmissió, com la oral: una història, una mica pel·liculera que es transmet oralment de generació en generació sobre la vida d’un avantpassat de fins a vuit o deu generacions. En Ramon va deixar escrits sobre la vida de les seves filles petites i els els va regalar en fer divuit anys. També disposa d’enregistraments d’entrevistes del seu pare.
En definitiva el que es recorda són fets excepcionals, el dia a dia de les persones normals s’esborra ràpid.
En aquest punt, i durant varis moments d’aquesta trobada, en Ramon ens llegeix uns poemes (haikus en aquest cas) del seu recentment publicat llibre de poemes “Pòsit de cendra” que us animem a llegir, ja que val molt la pena.
La idea que tots soms exiliats, en Ramon troba, que és molt suggestiva, tots venim d’alguna cosa perduda, somnis perduts. L’exili és interessant per contrast a la persona arrelada que pensa que tot són certeses. És la possibilitat d’obrir noves portes. És la curiositat dels nens que sempre volen el perquè... i nosaltres els aturem, com que no sabem les respostes, no dediquem prou temps als fills. Manca de comunicació que porta al fracàs. Avui dia no hi ha temps, la gent està amb massa coses. Tot i que estem en una generació que els pares estan molt pendents dels fills, massa i tot.
Abans, per exemple els interns no veien gaire els pares, manca de comunicació, cosa que és dolenta. Quan es veien, els pares no tenien el costum de parlar amb els fills. En Ramon rememora que als Salesians n’hi havia 100 d’interns. Mentre que ell era fill del carrer i tampoc tenia molta comunicació amb els pares, també tenien moltes coses per fer. En contraposició avui dia hi ha més comunicació, la part negativa, pregunta en Ramon, quina és. Es respon que el món del carrer, fer-se un mateix és positiu, és el veritable aprenentatge, la prova-error, avui dia els donem tot més elaborat. També, el món d’avui és el de la immediatesa.
En Ramon ens explica que va aprendre a corregir exàmens quan ja s’estava acabant el seu pas per la docència. Principalment es tracta de focalitzar el tema en la millora continua, fer millor el proper examen.
En Ramon ens llegeix algunes frases escollides:
“Començar a zero, combinació dolorosa de catàstrofe i llibertat”
“Els contes poden ajudar a disfressar la por” (o fer-te’n venir més a vegades)
“Les deux pays avant, és el buit d’un espai on els sons familiars no existeixen i els nous no reverberen”
“La pàtria és l’olor i la paraula i jo obria els narius com qui vol robar l’aire del món”
Una frase poètica: “Una pinya de gent, grans de magrana, cireres dolces”, defineix la gent amb aquestes tres fruites.
“L’Alzheimer és un dard dirigit al cor del nostre narcisisme”
“Les frases llegides en veu baixa, espanten més que no pas els crits”
“La guerra havia quedat enrere, com els safaretjos col·lectius, els ungüents i el cerebrino-mandri”
“’Exili és això, ‘desgarro’, la pell esberlada, el cos trossejat, el cor extret a punt de ser menjat per una vella que apareix quan quedem suspesos entre el son i la vigília”
“La imatge del passat gairebé sempre apareix de trascantó, aigualida, tèrbola. Altres vegades també queda que la claredat mateixa ens indica que no és real, que és una memòria, somni semblant a una il·lusió òptica i és que creem els records”...
“Denisse, amb la ‘e’ suspesa, deixada anar entre les dents. Quan el meu pare pronunciava aquest nom cloïa els ulls com qui tasta una delícia, deixant que el tros de xocolata, Denisse, es fongués a la llengua”. En Ramon exposa que en trobem davant una escriptora innovadora.
Llegint un altre tros del llibre d’en Ramon: “El exilio és el asesinato de la lengua materna”
En Ramon ens explica una anècdota d’una dona exiliada que va dir que no volia parlar mai més en català, quan rebia cartes la seva filla, que va estudiar català, els les traduïa. Un dia la dona pateix com un atac i es va llevar parlant només en català i havia oblidat la resta de llengües, llavors la seva filla s’hi va poder comunicar gràcies a haver après el català. Història verídica.
En acabar la reunió es comenta que hem parlat de moltes coses, fruit del llibre que és el que pretén, que parlem.
El llibre és una mica desconcert, errar, de vegades ens plantegem on som. En un moment concret es planteja de quedar-se a Paris. En una entrevista va contestar que no tenia previst tornar a Barcelona i ara és la directora del Born.
Acabem la reunió parlant de diverses propostes per a la propera lectura.
