El Llapis Vermell
d'Oriol Molas
Sessió Club de Lectura 30-9-23 - ATENCIÓ, gaudirem de la presència de l'Autor
Ressenya de l'editorial
El llapis vermell és un repàs a la memòria històrica recent que ens mostra la fragilitat de l’adolescència i les seves conseqüències en la vida adulta. A través d’un exercici crític, Oriol Molas presenta una denúncia social contra els abusos escolars en els internats religiosos a la dècada de 1980. Una novel·la que ens parla del silenci dels altres, del desemparament i del fracàs de l’educació d’aquell moment en l’àmbit de les emocions.
De jove havia escrit poemes: Ànimes de paper (Columna, 1986), Swinging (Editora de Sau, 1990) i Vent (Columna, 1992). Juntament amb Ferran Grau, és coautor de les novel·les de la sèrie Cazeneuve, ambientades a la Barcelona de principis de segle xx: Cazeneuve i la revenja dels desvalguts (Capital Books, 2018) i Cazeneuve i les clavegueres de la ciutat (Capital Books, 2019). Amb el conte Una bona lectura va guanyar ex aequo el xxxiii Premi de narracions curtes Ferran Canyameres 2021.
Dia de la Trobada
Resum de la reunió del club de lectura el 30-9-2023
Presentació de l’autor i origen de la novel·la
En Ramon obre la sessió donant la benvinguda a Oriol Molas, autor d’El llapis vermell, i li agraeix la presència al club. L’autor s’introdueix amb naturalitat i explica els seus orígens: és de Camprodon, fill d’una família de sastres dels Quatre Cantons. Després d’anys de vida a Barcelona, un problema cardíac el porta a repensar la seva trajectòria i a tornar a la vall, on recupera l’arrel i escriu aquesta novel·la, que considera la seva obra més personal i madura.
Molas explica que tota la seva literatura parteix d’una realitat íntima, però que la transforma fins a convertir-la en ficció, amb la voluntat de provocar emocions i reflexió en el lector. El llapis vermell, diu, “és la història d’un home de cinquanta anys que, en un sopar d’antics alumnes, seu davant del company que havia abusat d’ell quan eren nens interns en un col·legi catòlic”. A partir d’aquesta situació, la narració alterna el sopar present amb els records de l’any 1980-81, en ple context del cop d’estat de Tejero, i reconstrueix el trauma viscut.
El tema central: el trauma i la versemblança
L’autor remarca que, tot i ser ficció, podria haver passat perfectament, ja que ell mateix havia estat intern al Seminari Menor de Vic i coneixia aquell ambient. L’obra, per tant, parla dels abusos entre iguals i també de la connivència d’alguns adults que els tapaven. “A mi no em va passar mai, però podria haver passat”, diu, i afegeix que la seva intenció és fer sentir al lector el mateix mal que sent el protagonista.
Els participants entren de seguida al debat sobre el final obert i la famosa pistola del protagonista. Diverses opinions s’hi creuen: uns defensen que no cal que l’utilitzi, d’altres admeten que fins al final s’ho creuen. Oriol Molas explica que alguns lectors li han retret que no fes morir els agressors, però ell respon que “matar-los hauria estat la solució fàcil, de pel·lícula americana”. Prefereix que el protagonista, escriptor de professió, utilitzi la literatura com a venjança simbòlica i com a via de redempció. “La literatura és l’arma que ens queda —diu—. Cadascú creu en el que pot; n’hi ha que creuen en Déu, jo crec en la literatura.”
Una lectura emocional i catàrtica
El debat s’obre cap al valor catàrtic del llibre. Una participant, que havia estat també interna, comparteix records personals d’humiliacions escolars i comenta com el llibre li ha remogut vivències. Diversos assistents hi coincideixen: la lectura els ha fet reviure moments de por, de silenci i de culpa. Oriol Molas hi respon amb sensibilitat, afirmant que tots, en major o menor mesura, “hem viscut situacions on la societat ens ha fet patir”, i que l’objectiu de la seva obra és fer emergir aquest patiment col·lectiu.
L’ús de la segona persona i la tècnica narrativa
Molas explica també la decisió tècnica d’utilitzar la segona persona narrativa, un recurs poc habitual i arriscat. Amb aquest “tu” constant, diu, el lector se sent interpel·lat i incòmode, comparteix la vulnerabilitat del protagonista i pateix amb ell. “El narrador parla al protagonista, però en realitat s’adreça al lector. És un mecanisme per fer-lo partícip del dolor.” Aquesta veu bifurcada, que neix en el moment de la violació, representa la fractura psicològica del personatge i esdevé clau en la construcció de la seva identitat.
Els assistents valoren l’efecte d’aquesta tècnica: la lectura és intensa, colpidora, i el “tu” acaba sent una mena de mirall per al lector. Molas defensa que la literatura ha de fer pensar i provocar. “Si no fa sentir res, no serveix per res”, diu. L’escriptura, per a ell, és un procés viscut “en veu alta”: escriu, llegeix, reescriu i busca el ritme musical de la prosa, com si fos poesia. “He d’escriure en veu alta per comprovar si funciona el ritme”, explica.
L’observació d’en Ramon sobre el ritme i els adjectius
Ramon aprofita per destacar la presència reiterada de triples adjectius a la seva escriptura —una observació que fascina el grup. Segons ell, aquests tríptics adjectivals tenen una funció rítmica i estructural, com un petit “plantejament, nus i desenllaç” dins de la frase.
L’autor ho confirma: ho fa expressament, buscant la musicalitat. Confessa que el seu primer contacte amb la literatura va ser a través de la poesia, i que aquesta herència rítmica impregna tota la seva prosa. Cita Josep Pla i Javier Marías com a models d’escriptors que treballen amb la música interior de la llengua.
Les ombres del passat i la crítica a l’Església
A mesura que avança la trobada, el debat s’endinsa en els temes morals i socials del llibre. Ramon i diversos lectors reflexionen sobre la violència estructural i sobre la complicitat dels silencis. Es parla de les escoles religioses dels anys vuitanta, del classisme que hi imperava i de com les jerarquies familiars i socials marcaven el destí dels infants. Molts testimonis personals apareixen espontàniament: experiències d’internat, d’abusos físics o psicològics, de silencis imposats i de pors d’aquella educació repressiva.
Oriol Molas escolta amb interès i hi afegeix una crítica a la institució eclesiàstica. Explica que en una trobada real amb antics professors del seminari, un d’ells, avui vicari general, el va renyar per “haver escrit mentides”. Ell li respongué que el problema no és que sigui mentida, sinó que podria ser veritat, i que “els primers a tapar-ho tot sempre són ells”.
La versemblança i el valor de la paraula
Ramon aprofita per establir un paral·lelisme entre l’experiència personal i el valor literari, recordant que sovint “el més semblant a la veritat és la ficció”. Segons ell, la novel·la és tan versemblant perquè no vol “explicar grans històries”, sinó mostrar el pes de la paraula i el valor del ritme narratiu. La lentitud de la cadència, diu, és el que genera l’angoixa i l’empatia amb el protagonista. Els participants hi coincideixen: “És una novel·la que t’absorbeix lentament, però t’hi quedes dins.”
La maldat que no evoluciona
Una part del debat s’encén sobre la maldat i l’evolució moral dels personatges. Un lector troba poc versemblant que els companys d’internat, ja adults, continuïn igual de cruels; Molas respon que “la maldat no evoluciona” i que la novel·la vol mostrar precisament això: com el mal pot quedar fixat en les persones i perpetuar-se. Explica que un dels antics companys reals, en llegir el llibre, es va sentir al·ludit i no li ha tornat a parlar —fet que, segons ell, ja justifica tota la novel·la.
De la ficció a l’actualitat
El debat deriva cap a l’actualitat. Ramon narra una anècdota sobre el seu nét petit, que denuncia un cas de bullying a l’escola i és titllat de “xivato” per la mestra. Ho explica amb emoció, com a exemple de com encara avui la societat tendeix a silenciar les víctimes i a protegir les institucions. Oriol hi veu un paral·lel directe amb el seu llibre: “El llapis vermell parla d’això —diu—, del silenci, de la por i de la necessitat de trencar-los amb la paraula.”
El paper de la literatura com a denúncia
En la part final, l’autor i els assistents reflexionen sobre la funció de la literatura com a denúncia. Molas afirma que escriure és una forma de rebel·lar-se contra la hipocresia i la impunitat: “La literatura no canviarà el món, però pot fer pensar la gent. I si un lector es remou, ja és molt.” Reconeix que el seu ateisme i la seva experiència en una cultura religiosa l’han marcat: “Soc un descregut, però tinc una gran cultura catòlica. I potser per això em sento lliure per criticar-la.”
Síntesi final
En Ramon tanca la trobada destacant l’honestedat de l’obra i el seu valor literari. Assegura que El llapis vermell no és una novel·la negra, com alguns han dit, sinó una novel·la de consciència, que interpel·la el lector i l’obliga a mirar de cara la vergonya i la culpa. Elogia la prosa d’Oriol Molas per la seva precisió, el seu ritme i la seva capacitat de fer pensar.
Els participants coincideixen a dir que és una lectura colpidora i necessària, que aborda sense morbositat un tema encara present, i que transforma el dolor en literatura amb dignitat i força. Ramon conclou que l’autor “ha escrit una novel·la que denuncia, però també redimeix”, i que ens recorda, un cop més, que l’escriptura pot ser una forma de justícia moral.
