La Novel·la de Dickens
De Neus Canyelles Estapé
PROA - GRUP 62
Sessió Club del dia 25 de gener de 2025 a les 12 h
Novel·la intimista que combina magistralment la il·lusió amb la realitat més dura.
Les dificultats del dia a dia aclaparen la Blanca, però no li impedeixen de tirar endavant. Potser perquè a l'orfenat va llegir vuitanta-quatre vegades Grans esperances de Charles Dickens, o potser perquè, quan té atacs de migranya, se li apareix el fantasma del mateix escriptor que, assegut en una cadira, li llegeix i li fa companyia. La Blanca, que està a l'atur, que no pot comprar un tutú nou a la seva filla i que no s'entén amb el seu exmarit, troba un refugi en dos veïns: la Gina -una jove cambrera guapíssima que vol ser miss- i el Samuel -un neuròleg en crisi que es preocuparà de la seva salut.La novel·la de Dickens és una obra que sedueix per la na-turalitat del to, que entrellaça vida i literatura i que consagra Neus Canyelles com una gran escriptora. Una novel·la que acompanyarà el lector fins molt després d'haver-la llegida.
«No pensava que els fantasmes podien ser tan necessaris en la vida del humans».
Neus Canyelles Estapé
Neus Canyelles (Palma, 1966) va començar la seva trajectòria literària amb Neu d’agost. Un llibre de memòries. El seguiren les novel·les Cap d’Hornos (Premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga 2002), L’alè del búfal a l’hivern (premi El Lector de l’Odissea 2006 i finalista del premi Llibreter 2007), La novel·la de Dickens (2010) i el llibre de contes Mai no sé què fer fora de casa (premi Mèrcè Rodoreda, 2013). La publicació de Les millors vacances de la meva vida (2019) va merèixer l’elogi generalitzat de la crítica i l'aplaudiment dels lectors
Resum de la reunió del club de lectura el 25 de gener de 2025
Introducció i plantejament inicial
En Ramon obre la sessió amb una introducció inusual, gairebé confessiva, que no entra directament en el llibre sinó en el paper fonamental de la literatura i el cinema en la construcció d’una vida. Recorda una conversa amb un antic alumne que li va explicar fins a quin punt els llibres l’havien ajudat a sobreviure en moments difícils. A partir d’aquí, en Ramon formula una pregunta essencial: què seria una vida sense els grans autors?
Evoca figures com Shakespeare, Voltaire, Baudelaire, Proust, Bach, Beethoven, Hitchcock o John Ford, i afirma que aquestes presències han anat vertebrant la seva personalitat, dotant-la de capes i profunditat. Aquesta reflexió inicial connecta directament amb el llibre del dia, que gira precisament al voltant de la literatura com a salvació.
Amb aquest marc, en Ramon explica que ha decidit no llegir el llibre abans de la sessió i invertir el rol habitual: avui seran els participants qui, a partir de les seves intervencions, li hauran de demostrar si val la pena llegir-lo. Per fer-ho, proposa un joc estructurat en una vintena de preguntes obertes.
Qui és Neus Canyelles
Els participants situen l’autora com una filòloga mallorquina, col·laboradora en mitjans de comunicació, amb una obra molt marcada per l’experiència personal. Es comenta que ha escrit una autobiografia autoritzada on parla extensament de les migranyes que pateix, un element que apareix també en aquesta novel·la.
Es posa de manifest que, tot i el component autobiogràfic, La novel·la de Dickens no és un relat estrictament confessional, sinó una obra que transforma l’experiència en matèria literària.
Tema central de la novel·la
Quan en Ramon demana de què va el llibre en una sola frase, apareixen diverses respostes que convergeixen en una idea comuna: la lluita per sobreviure enmig de la precarietat. La protagonista viu amb greus problemes econòmics, comptant literalment les monedes, mentre intenta mantenir una vida digna per a ella i la seva filla.
Finalment, algú sintetitza l’obra en una sola paraula: esperança. Aquesta paraula esdevé un dels eixos vertebradors de tota la sessió.
El diàleg amb Dickens i Grans esperances
Els participants destaquen la presència constant de Charles Dickens com a personatge gairebé real dins la novel·la. La protagonista dialoga amb ell, especialment a través de la relectura obsessiva de Grans esperances, llibre que ha llegit desenes de vegades.
S’explica que Dickens actua com una figura protectora, una presència que l’acompanya en els moments de migranya, de solitud i de crisi vital. Alguns interpreten que aquesta relació simbòlica amb l’escriptor és el que li salva la vida, especialment durant la infantesa a l’orfenat, on una monja li facilita lectures no religioses i obre per a ella un món nou.
En Ramon connecta aquest aspecte amb la seva reflexió inicial: la idea que sense els escriptors la vida seria molt més buida, i que la literatura pot esdevenir una forma de sosteniment vital.
Escriptura, contes i necessitat de narrar
Es comenta que la protagonista escriu contes de manera compulsiva, gairebé com una necessitat vital. Escriu a partir del que viu, del que observa, fins i tot dels trajectes en autobús, però sovint perd els textos, com si la seva pròpia vida fos també fràgil i dispersa.
Aquesta escriptura no sembla conduir-la inicialment a cap progrés material ni personal, però sí que funciona com una vàlvula de supervivència. Alguns participants remarquen que la protagonista no aprèn de l’experiència en el sentit clàssic, sinó que simplement la relata, i això genera debat.
La malaltia i el realisme màgic
Un dels punts més comentats és la migranya crònica de la protagonista. S’explica com un primer metge empitjora la situació amb explicacions confuses, mentre que un neuròleg vidu, en Samuel, acaba establint una relació d’ajuda mútua amb ella.
A partir d’aquí, apareix un element que molts identifiquen com a realisme màgic: el neuròleg arriba a veure una silueta humana dins el cervell de la protagonista, associada a la figura de Dickens. Aquest fet obre un debat sobre si el personatge de Dickens és només psicològic o si interactua realment amb el món narratiu.
Els participants coincideixen que aquesta ambigüitat és un dels encerts del llibre.
Personatges secundaris i relacions obertes
La conversa s’atura també en els personatges secundaris:
· la filla, centre afectiu absolut de la protagonista,
· en Samuel, el neuròleg, atrapat en un dol profund,
· la Gina, veïna amb aspiracions artístiques,
· i el marit, músic irresponsable, vist per molts com el personatge més incongruent.
Es debat si la novel·la té realment una protagonista clara o si es construeix com un cor de vides grises, totes elles marcades pel desig i la frustració. Algunes relacions queden deliberadament obertes, sense resolució clara, fet que reforça la idea d’obra oberta.
Estil narratiu i llengua
Diversos participants coincideixen que l’estil és cinematogràfic, amb frases curtes i un ritme ràpid, que contrasta amb una història vitalment lenta i grisa. Alguns lectors valoren positivament aquest contrast; d’altres el troben desequilibrat.
Es comenta també la presència del mallorquí en el text, sobretot en el lèxic, que pot generar confusions puntuals però que aporta autenticitat. En Ramon subratlla que la novel·la és intemporal: podria passar a principis del segle XX o en ple present.
Autobiografia, teràpia i construcció del personatge
En Ramon aporta informació d’una entrevista on l’autora admet que la seva obra és en gran part autobiogràfica i que ha viscut episodis de malaltia mental. Això obre una reflexió sobre l’escriptura com a teràpia, com una manera de “vomitar dimonis”, en paraules seves.
Sorgeix un debat intens sobre la versemblança del personatge principal:
· alguns el veuen com a incoherent o massa passiu,
· d’altres defensen que és profundament realista i que hi ha persones així a la vida.
En Ramon aprofundeix en la idea que els personatges no han de ser exemplars ni heroics, sinó coherents dins la seva pròpia lògica interna.
Ficció, realitat i el desig
La part final de la sessió deriva cap a una reflexió més general sobre la relació entre ficció i realitat. En Ramon defensa que la vida mateixa és un relat que ens expliquem amb paraules, i que el passat no és mai una veritat absoluta sinó una interpretació.
Es recupera la idea del desig com a motor vital: no tant la consecució, sinó el fet de desitjar. La literatura apareix com una manera de salvar la distància entre el que volem i el que tenim, una idea que connecta profundament amb el llibre llegit.
Valoracions finals
A l’hora de puntuar el llibre, les opinions són diverses però majoritàriament positives, amb notes que oscil·len entre el 5 i el 7, segons el moment vital en què cada lector l’ha llegit. Es destaca que no és “alta literatura” en sentit clàssic, però sí una obra honesta, humana i suggeridora.
En Ramon conclou que la controvèrsia generada és un bon senyal i afirma que, gràcies a les aportacions del grup, llegirà el llibre. Agraeix especialment que en aquesta sessió ell hagi pogut assumir el paper de receptor més que no pas d’emissor, i celebra la riquesa del diàleg col·lectiu.
Síntesi final
La sessió posa de manifest que La novel·la de Dickens és una obra que gira al voltant de la literatura com a refugi, de l’esperança enmig de la precarietat i de la necessitat de narrar per sobreviure. El debat generat confirma que, més enllà de les seves limitacions, el llibre obre preguntes profundes sobre la vida, el desig i el paper de la ficció.
