Sessió Club del dia 28 de juny de 2025 a les 12 h
En aquesta ocasió la sessió contempla dos títols al voltant de la figura de l'autora Concepció Casanova i Danés, nascuda a Campdevànol l'any 1906.
Poemes en el Temps
De Concepció Casanova i Danés
Editorial Altés - Barcelona MCMXXX
Concepció Casanova i Danés,
poetessa i estudiosa de la literatura, neix a Campdevànol l’any 1906. Estudia a
Barcelona on l’any 1929 es llicencia a la Facultat de Filosofia i Lletres.
Participa a la revista Ginesta i també a Hèlix, revista d’avantguarda i
plataforma d’introducció del surrealisme a Catalunya. L’any 1930 publica Poemes
en el temps. El curs 1930- 1931 marxa a la Universitat d’Oxford, becada per la
Diputació de Barcelona, on entra en contacte amb Jorge Guillén, amb qui
estableix una relació que serà molt important professionalment i personalment.
Des d’Oxford publica algunes cròniques a La Publicitat. A Oxford escriu la seva
tesi Luis de León como traductor de los clásicos, i el tribunal que la jutja a
Madrid, presidit per Ramón Menéndez Pidal, li concedeix el premi extraordinari.
Torna a Barcelona i s’incorpora com a professora a l’Institut Escola Ausiàs
March i col·labora amb el Seminari de Pedagogia de la Universitat de Barcelona.
L’any 1935 es casa amb Ramon Serra i Roca i marxen a França, on té dues filles
bessones que neixen mortes. Aquest és el desencadenant d’una crisi mental que
la fa ingressar en institucions de salut mental, primer a França i després a
Barcelona fins a la seva mort l’any 1991. En la seva obra, i en la seva vida,
sembla establir-se una tensió entre una tradició que valora i una fe que sent
profunda, i posicions clarament avantguardistes, també en qüestions socials i
de costums, aspecte aquest últim molt important en tant que dona en un temps de
canvi.
Em diuen que estic boja
De Jordi Casanova i Roca
Lluny del ramat edicions
Crònica-ficció de la vida de la Concepció Casanova i Danés, ingressada en una institució psiquiàtrica després de patir un part en què els dos nadons varen néixer morts.
Resum de la reunió del club de lectura el 28 de juny de 2025
Introducció i context de la sessió
En Ramon inicia la trobada explicant que la sessió d’avui té un caràcter molt especial: el club dedica la lectura a Concepció Casanova, poetessa nascuda a Campdevànol, i a Em diuen que sóc boja, la “Crònica-ficció” que el seu nebot-net, Jordi Casanova, ha escrit sobre ella.
Recorda que Concepció Casanova és una autora pràcticament desconeguda però de gran qualitat literària, una dona culta, poliglota, formada a Oxford, amiga de Jorge Guillén i amb vincles amb Carles Riba i els cercles intel·lectuals del seu temps. En Ramon lamenta que hagi estat gairebé esborrada de la memòria literària catalana i reivindica la necessitat de recuperar figures femenines oblidades.
Amb entusiasme, proposa que algun dia, alguna escola o biblioteca del poble porti el nom de la poetessa, com a homenatge a la seva vida i obra.
L’autor convidat: la maleta com a origen del llibre
Jordi Casanova, autor del llibre i nebot-net de la poetessa, agraeix l’acollida i comença explicant com va néixer la idea del llibre. Aclareix que Em diuen que sóc boja no és una biografia, sinó una ficció basada en la seva vida, un exercici d’imaginació i empatia que parteix d’una troballa casual:
“Una maleta de cartró sota el llit dels meus avis, plena de cartes, poemes i documents.”
A partir d’aquell moment, en Jordi es proposa reconstruir la figura oblidada de la seva tieta-avia, una dona que va viure entre la llum de la cultura i la foscor de la malaltia mental. L’autor explica que el llibre és fruit de molts anys de recerca, de lectures de cartes, de visites a arxius i, sobretot, d’un intent de posar-se dins la seva ment, de comprendre què podia sentir una dona tancada en un manicomi durant dècades, alternant moments de lucidesa i d’enyorança.
Una dona avançada al seu temps
En Ramon i els participants queden impressionats per la modernitat i la força intel·lectual de Concepció Casanova. Parlava quatre idiomes, havia traduït textos, estudiat a Oxford i escrit una tesi sobre Fray Luis de León com a traductor, un tema innovador per a l’època.
Els assistents comenten que la seva trajectòria és excepcional per una dona dels anys trenta, i encara més en un context “rural”. En Ramon subratlla que llegir llibres en aquell moment ja era un privilegi, i que “una dona que llegia era, inevitablement, una dona lliure”.
En Jordi recorda que la seva família va viure el trauma de la guerra i la postguerra, i que la Concepció, malgrat el seu talent, va acabar institucionalitzada. La seva sensibilitat extrema, sumada a la pèrdua de les seves filles bessones, nascudes prematurament mortes i a un entorn que no sabia comprendre-la, la va portar al silenci dels psiquiàtrics.
Fragilitat i lucidesa: el retrat d’una dona complexa
L’autor parla de la fragilitat emocional de la seva tieta, però també de la seva immensa lucidesa. Explica que, segons el testimoni d’un dels seus metges, ella mateixa de vegades deia: “Jo sóc boja, i per això puc fer el que vull.” Tenia moments de consciència plena i d’ironia, i era capaç de jugar amb el seu propi estat mental.
Els participants troben aquesta visió molt humana i commovedora. Una assistent comenta que, tot i estar tancada, “és un esperit lliure, una dona que pensa per ella mateixa”. En Ramon afegeix que el llibre d’en Jordi està escrit amb gran tendresa i respecte, i que aconsegueix transmetre “la seva veu interior, entre el dolor i la serenitat”.
L’estil del llibre i la veu narrativa
En Ramon felicita en Jordi per l’estil fragmentari i poètic del llibre, fet de frases curtes, gairebé com espurnes de pensament. Diu que aquesta forma “evoca la respiració d’una ment que oscil·la entre la claredat i el deliri”.
L’autor explica que la forma no va ser una decisió prèvia, sinó una conseqüència natural del personatge:
“No podia escriure la seva història en capítols regulars. Havia de ser a trossos, com els seus records: llums i ombres.”
També comenta que va voler conservar les paraules i expressions de l’època, respectant el lèxic i el ritme de la llengua que la poetessa feia servir. Alguns lectors admeten que el vocabulari els ha obligat a recórrer sovint al diccionari, però valoren que això enriqueix la lectura i la fa més autèntica.
L’herència poètica de Concepció Casanova
Es dedica una part de la trobada a parlar del recull Poemes en el temps, l’únic llibre publicat per la poetessa. Diversos participants coincideixen a assenyalar que hi ha una evolució emocional molt clara: dels primers poemes més paisatgístics i contemplatius, fins a una segona part més intensa i vital, plena de resiliència i afirmació personal.
Una lectora explica que, en analitzar el llibre, va observar que les paraules “vent” i “vida” apareixen constantment, símbols d’una energia que travessa tota la seva obra. En Jordi confirma que aquesta repetició és molt significativa: “El vent, com la vida, és allò que t’empeny i que no pots dominar.”
També es parla de la seva relació amb el paisatge —les muntanyes, el cel, el riu— com a projecció del seu món interior. “Ella no pot viure sense el paisatge —diu en Jordi—; el porta a dins.”
La doble mirada: la dona i la societat del seu temps
El debat esdevé una reflexió col·lectiva sobre el paper de la dona intel·lectual al primer terç del segle XX. En Ramon recorda que Concepció Casanova va ser contemporània d’altres dones que, com ella, van desafiar els límits del seu temps.
En Jordi comenta que la seva tieta-avia vivia una tensió constant entre la fe i el surrealisme, entre la disciplina religiosa i el desig de llibertat artística. Aquesta dualitat, diu, “no devia ser fàcil de portar i potser va contribuir a la seva fractura emocional”.
Els participants reconeixen que la seva història és també una denúncia de la condició femenina: una dona culta, amb iniciativa, però condemnada per ser diferent. Es recorda com, en aquells anys, moltes dones van ser internades simplement per no ajustar-se a la norma.
Malaltia, mort i canvi de mirada
La conversa deriva cap al tractament de la malaltia mental i la mort. En Jordi explica que els arxius mèdics de la seva tieta s’han perdut, probablement per desordre o desinterès. En aquell temps, els diagnòstics eren imprecisos, sovint etiquetats simplement com “esquizofrènia” o “trastorn paranoide”.
El grup reflexiona sobre la diferent percepció de la mort i el dolor en el passat. En Ramon i altres participants comenten com la cultura de la mort ha canviat: abans era una realitat habitual, avui és un tabú. En Jordi, biòleg de formació, hi afegeix una visió científica i filosòfica: “El que anomenem natural volia dir morir jove i perdre fills; el progrés, amb totes les seves imperfeccions, ens ha fet més humans.”
El llegat i la redescoberta de la poetessa
La trobada també aborda la recuperació recent de Concepció Casanova: un treball de recerca premiat a la Universitat Autònoma sobre la seva figura, així com l’interès creixent del Ripollès per tornar-la a fer present. En Jordi explica que fins i tot s’està preparant una adaptació teatral de la seva novel·la, en forma de monòleg poètic amb fragments dels seus textos.
En Ramon celebra aquesta “segona vida” de l’autora i remarca la importància de l’art com a transmissió i inspiració, com un fil que uneix generacions.
Lectures i comentaris finals
En la part final, en Ramon llegeix alguns fragments del llibre d’en Jordi i alguns poemes de la Concepció. En destaca la bellesa i la precisió poètica de frases com:
“L’enigma precedeix la pregunta, el silenci la resposta.”
“De vegades costa de passar el pa tot sol. La crosta és remullida i la molla és trista.”
“El mestre ha de fer per manera que cadascú trobi el mirall on pugui veure’s la seva part més íntima.”
En Ramon diu que aquestes línies contenen una veritable saviesa poètica i vital, i que la veu de la Concepció, a través del llibre d’en Jordi, “torna a parlar amb la força i la dignitat que li corresponien”.
Cloenda i síntesi final
En la síntesi de la sessió, en Ramon resumeix que la lectura d’Em diuen que sóc boja ha estat una experiència emocionant i reveladora. El llibre de Jordi Casanova no sols rescata una figura literària injustament oblidada, sinó que també planteja una reflexió profunda sobre la llibertat, la fragilitat, la creació i la identitat femenina.
Els participants coincideixen que és una obra escrita amb tendresa, intel·ligència i respecte, capaç de fer reviure una veu silenciada durant dècades.
La trobada es tanca amb un agraïment unànime i sincer a l’autor present i a la memòria viva de Concepció Casanova, una dona del Ripollès que, des del seu silenci, torna a ocupar el lloc que mereix en la nostra literatura.
