'El cor és un caçador solitari' de Carson McCullers

 El cor és un caçador solitari

  de Carson McCullers - traducció d'Alba Dedeu

l'altra editorial

Sesió Club de Lectura 31-7-2021

Aquesta lectura ens ha sigut recomanada per la nostra anterior autora, la Irene Solà.

Ressenya de l'editorial

El cor és un caçador solitari, que recuperem en una nova traducció d’Alba Dedeu, és una de les novel·les més importants de la literatura nord-americana del segle XX. Quan es va publicar, l’any 1940, Carson McCullers tot just tenia vint-i-tres anys i el llibre es va convertir en un fenomen literari internacional. La novel·la, ambientada en un poblet del sud dels Estats Units, narra la història de John Singer, un sordmut solitari que, gràcies al seu posat atent i amable, es guanya la confiança de tota mena de gent. La Mick Kelly, una adolescent que té pressa per créixer; el propietari del cafè on en Singer dina cada dia; un socialista emprenyat i borratxo; un doctor negre frustrat: tots li expliquen els seus problemes, i en John Singer, confident silenciós, els ajuda a canviar les seves vides de maneres imprevisibles. El cor és un caçador solitari és una novel·la commovedora, sensible i profundament humana que explora la solitud, la necessitat que tots tenim de ser compresos i la recerca de l’amor. Tot un clàssic contemporani.

Carson McCullers 

Carson McCullers (1917-1967) va ser una escriptora precoç amb una vida marcada per la malaltia: de ben jove va començar a patir diversos atacs fins que, quan tenia trenta-un anys, va quedar paralítica del costat esquerre. Als vint-i-tres anys va publicar la seva primera novel·la, El cor és un caçador solitari (1940, L’Altra Editorial 2017), que la va convertir ràpidament en una de les grans revelacions literàries de la literatura nord-americana, i després un seguit d’obres mestres que la van imposar com una de les veus narratives essencials del segle xx: les novel·les Reflexos en un ull daurat (1941, L’Altra Editorial 2020) i Frankie Addams (1946, L’Altra Editorial 2017), i el volum La balada del cafè trist i altres relats (1951, L’Altra Editorial 2016), que inclou una novel·la breu i sis contes. Més endavant, McCullers va publicar encara una última novel·la, Clock Without Hands (1961), i va deixar inacabada una autobiografia que recull la correspondència amb el seu marit, Reeves McCullers. Va morir als cinquanta anys d’un atac de cor conseqüència de la seva llarga malaltia.

---

Dossier de Ramon Alabau

---

Resum de la reunió del club de lectura el 31-7-21

Encetem aquí una nova etapa del blog, amb la inclusió del resum de la reunió corresponent a aquest títol, la qual va tenir lloc a la Biblioteca Lambert Mata de Ripoll el dia 31 de juliol passat.

Aprofito per dir-vos que l'he fet intentant reflectir tots els comentaris el més fidelment possible. Si algú considera que cal fer alguna esmena o addició, només ha de deixar un comentari i intentarem fer la correcció que correspongui. 

Comencem doncs:

Ramon Alabau, conductor de la trobada ens oferí una visió de l’obra, exposant elements de la crítica literària especialitzada i reflexions pròpies que li ha suggerit la lectura del llibre.

Obra que, malgrat ésser de l’any 1940 presenta temes actuals com l’esclavitud, l’estructura del capitalisme, la identitat de gènere...

Captiva de l’obra la senzillesa de llenguatge i suposa una paradoxa que habitualment es compari Faulkner i fins i tot Proust.

Precisament considera, en Ramon, un acte de justícia retrobar l’autora després d’ésser oblidada en favor de Faulkner.

Es proposa donar les gràcies a la nostra anterior autora, la Irene Solà, que ens recomanà aquesta lectura i que, per altra banda, algú considera que “anava sobre segur”.

Es comença la conversa oberta. En primer lloc s’apunta el tema dels distints tipus d’amor que conté l’obra, com la relació d’en Singer amb el seu amic, que podria ser de tipus homosexual, la del propietari del restaurant per la nena (que en Ramon ja ha apuntat en la introducció com evocadora de l’obra de Nabócov). La relació d’en Harry amb la noia, en realitat sense incidència real en la noia. Les relacions són l’eix fonamental de l’obra. En Singer al final fins i tot es mata per la relació amb el seu amic Spiros. Tot aquest nucli central es relaciona amb la solitud de cadascú.

Com a personatge central el fet que sigui un mut, que només escolta i tothom s’hi relaciona principalment per ésser escoltat. Es tracte d’un personatge estàtic però molt ric perquè tots hi aboquen les seves obsessions.

Es torna a incidir amb les relacions d’amor o no ben bé, com la d’en Biff vers la Mick.

Es tracta d’una obra molt madura que sorprèn per l’edat de l’escriptora (22 anys).

Tots els personatges tenen Singer com un referent, com un Déu, i la seva habitació com un temple d’on tots els personatges en surten apaivagats, els transmet pau.

S’apunta la relació principal d’en Singer amb l’Spiros, que es produeix entre dos persones molt diferents, en Singer és culte amb interessos diversos i l’Spiros totalment oposat, simple, sense interès per els temes culturals, per exemple el cinema que li proposa en Singer.

Es ressalta que les relacions amb en Singer és com si anessin en una direcció, tothom cap a ell, sense que ell retorni res concret, no respon mai, és una orella. L’única verdadera relació és amb l’Spiros. Fins i tot en el món dels sordmuts, hi ha un intent de relació d’en Singer amb un grup que no és reeixida. Mentre tothom té un referent (la música, el comunisme..) que aboca sobre en Singer, ell te com a referent la relació amb el seu amic, fins i tot de voler-lo fer canviar. Es el gran tema de l’amor, hi ha gent que estima molt i no rep res a canvi.

S’apunta que la novel·la és una mica com va viure l’autora. El personatge de Mick és com ella, es volia dedicar a la dansa i el seu pare no la va deixar, molt enfrontada amb el món convencional. També la relació amb el seu marit que es casen dues vegades, relacions amb dones... Va patir més de vint anys una malaltia que primer li diagnostiquen una i al final resulta que és un altra. Novel·la premonitòria... el seu marit es suïcidà. El pare era joier, o sigui que moltes coses de la seva vida les incorporà.

En Ramon enceta un aspecte que, tan en la primera lectura com en aquesta relectura, s’ha preguntat: la tercera part del llibre, després del suïcidi, era realment necessària? Sembla ser que l’autora pretenia veure com això havia afectat als personatges i, tot escrivint, se’n dona compte que no els ha afectat gens! Els personatges agafen vida pròpia i s’enfronten amb l’autora. L’autora pretenia un final en el que el suïcidi fos una causa d’entesa entre els personatges, una harmonia entre tots ells, i no va poder, va confessar que havia fracassat. Tercera part molt ben construïda, passa en un dia i es destapen aspectes definitius dels personatges, el metge amb bones intencions però que pegava la dona i es distancia dels fills, el Jake que fins i tot mata homes blancs i homes negres. La Mick, juntament amb en Biff són una mica els personatges finals, ella persisteix en les seves ambicions, ell mostra tota la riquesa interior, del que també es destaca el passatge en el que canvia la casa i també quan es tira la colònia per sobre... un homenatge a Proust potser?

Es destaca com un text que toca moltes tecles, de forma senzilla sense pretendre ésser una tesis, la importància dels detalls mínims. Sembla com si no passi res i passa molt... com d’una manera sense voler, molt fluida, sense forçar. Com si no passés res però sempre com si en qualsevol moment pogués passar: amenaça de violència constant... sempre alguna cosa expectant davant l’aparent quietud.

Es posa en context històric, fent notar el tema del comunisme i que als anys 40, Estats Units encara havia d’entrar en guerra, “segur que als 50 va estar prohibida”. Es contrasta les dues maneres d’entendre el comunisme dels personatges del metge, Copeland i en Jake. Paradoxalment en Jake l’entén més d’una manera pacífica, emprar la pedagogia per entendre’l, quan ell és un personatge més violent i el metge l’entén d’una manera més revolucionaria. En tot cas, a la seva manera, ambdós personatges viuen intensament l’aspecte del marxisme, tremendament imbuïts.

Es ressalta el fracàs de l’existència del metge Copeland que no aconsegueix res del seus ideals, que les filles estudiïn... i tots els fills son incultes... com els fa parlar, moure, pensar... representants de la raça negre oprimida. Tota l’estona parlant d’educació i no ha sabut educar els seus fills. En aquest punt es fa notar la feina del traductor de traslladar de la versió original aquesta manera inculte de parlar dels fills del metge Copeland.

Es fa notar la magnífica contribució que tenen les sub-trames de personatges secundaris que en cada moment venen a complementar algun aspecte de l’obra.

Agrada el recurs estilístic d’intercalar tasques quotidianes en mig de les converses, com posar-se a rentar plats o cordar-se les sabates, es troba que li dona realisme. També la repetició de trets característics dels personatges per anar-los fixant, com el Singer que es posa les mans a la butxaca o el Biff que sempre se toca el nas.

En Ramón remarca que algunes novel·les "surenyes" com les d’en Tennessee Williams hi apareixen personatges centrals monstruosos, mentre que en aquesta el personatge central, en Singer, és el més equilibrat, net, “normal”, en contraposició als altres que serien equiparables a “monstruosos” o menys normals, que no troben el seu lloc en el món, tenen aquell divorci entre la realitat i el desig. En Singer en realitat “va a la seva”, però té detalls com comprar la radio per els altres i que ell no pot sentir. També hi ha qui ho veu al revés, els personatges més normals són la resta, atès a que si ens fiquem dins de tota persona, sempre hi ha contradiccions i aspectes foscos, d’aquí la veritat de l’obra.

Tornem a incidir en les relacions entre el personatges, que totes es focalitzen unidireccionalment cap a en Singer i d’aquest cap a l’Spiros. També el fet que en realitat no sabem res d’en Singer de primera mà, tot és respecte al que hi aboquen la resta de personatges.

Un aspecte fonamental de l’obra es la comunicació (o incomunicació... solitud) que es desvetlla quan es parla de les cartes que en Singer escriu a l’Spiros i que mai no envia, es tracta d’una mena de teràpia per ell mateix.

El text també fa aflorar d’una manera molt crua el racisme del país, com en la història dels fills del metge Copeland que els tallen els peus i no hi ha conseqüències pels responsables però la família no en busca. Es fa notar que tot i ser un llibre “contemporani”, els anys quaranta als estats units no hi ha hagut encara ni la veritable explosió de la consciència racial, cosa que es demostra quan la família de seguida té clar que val més callar i deixar-ho passar i no pas enfrontar-s’hi. Es debat sobre aquests temes racials que encara no estan solucionats a Estats Units. S’apunta certa analogia amb “Matar a un rossinyol”.

Un altre aspecte que l’obra tracte a través de l’Spiros es el dels dos mons que sovint configuren a moltes persones, el món o caixa interior i l’exterior. La metàfora de la cambra, un altre vegada els aspectes de la solitud, incomunicació... allà on et trobes a tu mateix.

Com a element coadjuvant de la no-normalitat latent en personatges, s’apunta els horaris nocturns d’algunes trames de la novel·la. També que hi ha moltes preguntes i poques respostes, molts temes inacabats, en Singer no saps d’on ve, l’Spiros no se sap de què es mor... 

Incidint en l’aspecte de la comunicació, tant important en aquesta obra, donat que el personatge principal es sord-mut, es fa la recomanació de la novel·la “La veu de la viola” de l’autor local Salvador Vergés, nascut a Sant Joan de les Abadesses i resident a Olot. En aquesta novel·la també s’aborden temes de comunicació a través del seu personatge principal, un nen que es torna mut arran d’una experiència traumàtica.

Fins aquí el resum de la reunió, que es va acabar, com sempre amb converses informals a peu dret entres els participants, coincidint tots en que acabem de llegir una gran obra, molt recomanable.