El camí dels esbarzers
D'Alba Dalmau
Angle Editorial
Sessió Club de Lectura 29-01-22
Ressenya de l'editorial
Resum de la reunió del club de lectura el 29-1-22
Us proporcionem aquí un resum de la reunió corresponent a aquest títol, la qual va tenir lloc a la Biblioteca Lambert Mata de Ripoll el dia 29 de gener passat (2022).
Ramon Alabau, conductor de la trobada, enceta la reunió repassant diversos autors de la literatura universal que han fet com l’Alba Dalmau en aquest llibre, han creat les seves pròpies realitats, els seus mons imaginaris. El mes conegut de tots seria García Márquez amb Macondo. Ja a l’Edat Mijana tenim Tomas Moro amb Utopia, Clarín amb Oviedo que li dona el nom pejoratiu “Vetusta”, Lewis Carroll amb El país de les Meravelles, Juan Carlos Onetti amb Santa María, H.P. Lovecraft amb Arkham, Faulkner amb Yoknapatawpha.
Com deia Montaigne si parlo d’un home parlo de tots els homes, si parlo d’un poble parlo de tots els pobles. L’obra que ens ocupa passa a un poble de Nord-Amèrica com podria passar a molts altres llocs... en definitiva el ser humà no canvia tant d’un lloc a l’altre.
El conte ha tingut moltes definicions però a en Ramon li n’agraden especialment tres. Una és una escala sense replans, una novel·la té moments àlgids amb més acció i d’altres, replans, on s’estanca com una esfera amb molts racons (la gran obra és aquella que té moltes interpretacions i pot ser llegida per persones molt diferents), en canvi el conte va al gra, aprofundeix més, et fa veure que estàs nu davant aquesta complexitat del món. La bona literatura et fa dubtar de tot, que és la gran eina intel·lectual que tenim. Un altra definició, una carrera de cent metres, moltes vegades el que assoleix la victòria és el que ha tingut una sortida fulgurant, no tens temps a perdre en el conte. La darrera definició, una bufetada, des de la primera frase et fa eludir el món que t’envolta i durant uns moments vius en un altre realitat, tant que fins i tot costa retrobar la verdadera realitat, la trobes fins i tot estranya.
En aquest cas l’autora en dóna un altra de definició i és una fotografia, posar el focus en un instant. Escriure vol molta participació del lector, es tracta de mirar, la mirada. La mirada de l’autora sobre aquest poble, ens ensenya coses que no veuríem sense la seva ajuda.
D’aquesta obra se’n han fet diverses interpretacions. Hi ha qui diu que és una novel·la atomitzada. Personatges que surten, se’n van , tornen a sortir, canvien. Un altra, un mosaic preciós, un puzle incomplert, els que comprem s’acaben, però la realitat no. Un altre diu que és un realisme brut, els perdedors...
Per a en Ramon ho descriuria amb un adjectiu, si voleu superficial, que és “diferent”. Li ha propiciat un altra tipus de lectura. Ha hagut de llegir d’un altra manera diu en Ramon. Requereix un altra plantejament a l’hora de llegir-la. Ara diu una frase que promet aclarir més tard: “Jo he vingut avui aquí, sense llegir ‘El camí dels esbarzers’”. Aquí s’obre la tertúlia.
Agrada que aglutini tants personatges. Entre els quals cal destacar la Sara Light. És la llum, els altres personatges són més foscos, és la que va fora del poble. Més moderna, més elegant... més diferent. Es pronuncia com satèl·lit en anglès, juga amb la llengua, és un personatge que està en òrbita. És l’única que ha sortit del poble, encara que circumstancialment perquè te uns tiets a Nova-York. La gent no l’acaba d’entendre, no té pistes del que realment fa allà, però tothom la té una mica com a referent, ja en el primer capítol en la xerrada a la perruqueria, ella fa referència a que ha reconegut que una de les ocupants de l’autobús forà portava un fulard d’una botiga de coses de “baix nivell”, el que fa que la resta de senyores se’n vagi a casa més tranquil·les.
Llibre ple d’interrogants que l’has d’anar omplint. Està ple de suggeriments, temes no tancats, deixats a l’aire.
És important el fet que cada història és una tria de les moltes històries que hi ha en el poble. Quan algú li va dir a l’autora que hi havia molts personatges, que era complicat seguir-ho i s’havia fet un quadre sinòptic, ella va respondre que no calia, que els personatges eren vàlids per el moment de la lectura. No es tracte de saber tot de tot sobre el poble, és com la vida mateixa, en un moment determinat et trobes algú, parles d’algunes coses concretes històries, altres persones, que potser després ja no perduraran.
S’apunta que algun personatge sí que perdura una mica més al llarg del llibre com el bessó que se li morí el germà que es torna un desgraciat, borratxo. També la Sara Light...
Es fa notar el paral·lelisme amb la lectura d’un llibre recent del club, Embassament 13, que es troba més difícil de llegir que aquest. Ja es veu de seguida que el personatge no tornarà a sortir, no cal fer l’esforç de memoritzar-lo i els que tornen a sortir te’n recordes de seguida. Al igual que aquell hi ha diverses històries amb diversos personatges, però en aquell potser hi havia més unes històries que anaven fent el seu curs, a banda de la història suposadament principal de la noia desapareguda.
Es remarca la importància de la fotografia en el llibre, potser com a al·legoria de l’estructura del llibre que es com un àlbum de fotografies, on els personatges sí que han de tenir passat i futur però, si de cas, el lector se’ls ha de construir, perquè el que dona l’obra és l’instant de cada història.
En aquest punt ens en tornem a donar compte que no és novel·la. De les novel·les n’esperem personatges més construïts, històries més trenades, aquesta obra dóna glops de realitat com passa a la vida mateixa, que ens anem trobant amb personatges efímers dels que no en sabem gaire més que la història puntual de quan els mirem.
Es fa esment que en una entrevista l’autora va dir que era un relat que havia novel·lat. En un relat els personatges s’expliquen pels fets no com els descriuen, la part psicològica queda amagada.
Com que es produeix divisió d’opinions sobre si és més novel·la que contes, es proposa que es podria dir que és com un gènere nou.
En Ramon opina que hi ha un protagonista que és un poble i per tant és una novel·la sobre un poble.
Els personatges són com l’esbarzer, aquesta planta que per una banda punxa i per l’altra té flors maques, fa olor i fruits bons, els personatges tenen els seus moments de llum i el d’ombra com la vida mateixa. Hi ha un moment que s’han d’enfrontar amb ells mateixos, dins d’aquesta rutina que es respira a l’obra des del primer capítol.
Es fa notar que un dels personatges més interessants és el xicot de la Sara Light que quan veu el què és el poble es decep i fuig. Algú hi veu classisme, altres l’esperit mateix de l’obra que separa l’interior del poble amb pocs lligams amb l’exterior.
Es troba que el primer capítol és d’allò més interessant. El poble ha estat ofès pel rebuig de l’oferiment de la llimonada i l’únic personatge que podia salvar la gent de l’autobús, abans de fer-ho es pren el seu temps fent una migdiada.
En aquest punt en Ramon explica quina és la seva tesis. L’obra l’ha obligat a una lectura diferent i això té un valor especial.
En el primer capítol, l’autora ens convida a baixar de l’autobús i quedar-nos al poble, en la lectura d’aquest poble. Ens invita a entrar en instants del poble en les diferents històries de cada capítol. En Ramon considera que va llegir malament el llibre al fer-ho en poc temps. Que s’hauria de llegir a trossos, deixant reposar i emulant així el propi sentit del llibre, com la vida mateixa amb relats que et vas trobant en l’esdevenir.
Per això ens ha dit al principi que havia vingut aquí sense llegir el camí dels esbarzers, primer perquè l’ha llegit malament i segon perquè no ha llegit el capítol “El camí dels esbarzers”, expressament. Un dia d’aquests l’agafarà i el llegirà i així quedarà més complert Sandville. Però Sandville va més enllà, coneixem una sèrie de coses, però hi ha molt més que no sabem.
Algú apunta que el capítol de “El Camí dels esbarzers” és el que ha entès menys, no sap la relació que tenen les dues protagonistes. Algú pensa que són dues amigues que pensen que es tenen molta confiança però, en realitat, una enganya l’altra.
En Ramon seguint amb la definició de conte com a bufetada, pensa que l’obra és una bufetada amb la ma esquerra perquè no és dura, és la subtilesa amb la que està escrita, amb una prosa poètica, paratges esplèndids, fins i tot els títols, com: “Un cel cítric havia esbandit la foscor”. “Les dones deixaven darrera seu una filera de marques quadrades que era dels seus tacons enfonsats a la neu”... molt cinematogràfica. “Així que la Linzy es desvestia tota ella s’apagava com una casa sense llum”, com una frase és capaç de condensar, en primer lloc, tanta bellesa, davant de la quotidianitat dels personatges.
Algú apunta també els conceptes, com aquell nen que ha trobat sempre guapa la seva mare fins que hi veu bé, quan descobreix coses petites que no sabia que existien, és una metàfora de la ignorància feliç.
És un llenguatge natural, fluida, gens enrevessada, s’agraeix la seva espontaneïtat gramatical i lèxica.
Algú apunta el contrast entre les històries “individuals” i alguns moments que es reuneix tot el poble com són el carnaval, la fira i cap d’any.
Es rememora la genialitat de molts dels relats, també s’apunta les referències literàries... Chéjov, Cyrano de Bergerac, quan la Clementine es desespera i llença el llibre és el Baron rampant d’Italo Calvino, Elizabeth Strauss que té aquesta mena de relats amb personatges que van apareixent i desapareixent.
La manera d’escriure, molta gent el comparava amb “El gat sota la pluja” de Hemingway... Salinger...
Malgrat la prosa senzilla, hi trobem molta metàfora, molt simbolisme, coses que has de descobrir, que només són suggerides.
Identifica els personatges amb pinzellades, amb pocs elements crea personatges que et queden, potser perquè ha triat els aspectes que et donen la totalitat dins la poca expressivitat del personatge.
És un llibre ric que aporta moltes coses, ple d’emocions, l’amor, la traïció...
Tot i l’aparent senzillesa, no és un llibre fàcil, s’ha de llegir pausadament, o espaiat, hi ha qui opina que és bona una segona lectura. La segona lectura, com que ja saps els arguments et permet fixar-te en altres coses més amagades.
En Ramon ens parla d’obres que s’assaboreixen llegint-les poc a poc, com les obres completes d’en Vicente Aleixandre que no el vol acabar de llegir, s’estima més de tant en tant llegir un dels poemes i trobar-hi l’excel·lència. S’apunta que sempre es pot rellegir però no és el mateix... l’emoció de la primera lectura, és com una epifania.
Tot i la joventut de l’autora és una obra molt madura, molt treballada. Forma i fons fan un tot. Molt acurat, escrit de la millor manera que es podia escriure.
S’apunta a que al moment actual han sorgit molts autors interessants. S’ha trobat que té més qualitat que altra gent amb molt més nom.
Es compara amb Embassament 13, que la seva recent lectura pot haver ajudat algú a enfocar la d’aquesta obra que ens ocupa, en el sentit que ja identifiques que la complexitat de personatges no cal prendre-se-la tant seriosament, pots anar llegint les històries en sí mateixes sense preocupar-te de que potser hauries de fixar més cada personatge. En la comparança s’apunta que aquella tenia una història de fons que marcava més, mentre que aquesta potser el camí dels esbarzers no és tant rellevant, tot i que simbòlicament descriu el que representa tota l’obra, tant per la paraula “camí” com a discórrer de la vida, com per “esbarzer” planta dual que ofereix coses bones i dolentes.
Hi ha una dosi de surrealisme com en aquell que balla amb l’esquelet.
Es troba que la nostra percepció de l’obra pot està molt influenciada per la cinematografia americana amb aquelles pel·lícules de l’Amèrica profunda pobles a la gran planúria amb una carretera que els travessa... aquells personatges... potser també la literatura d’allà ha anat molt per aquí... Els americans són grans contistes.
Es fa notar que en el moment actual pot haver-hi molts més autors bons que no pas tots els que ja són morts, tenint en compte que cada vegada som més gent i cada vegada hi ha més cultura. S’opina que potser al cinema això no passa, hi havia més bons guionistes abans.
També es parla de l’atzarós que és, de vegades, arribar a emergir com a bon artista, amb nombrosos exemples que es comenta de grans artistes desconeguts.
Es parla de quant interessant hauria sigut tenir l’Alba Dalmau al Club però també es pensa que al ser un llibre que no planteja grans temes filosòfics, morals... potser no dóna tant per un Club de Lectura, és més el plaer de llegir per llegir. És una mirada molt sensible a una sèrie de personatges dins un mont difícil de sortir-ne, acaben sent el que odies.
Són gent diferent però que repeteixen els patrons que han vist sempre a casa. El que els agrada és criticar el que ve de fora però arriba un moment que se’n adonen. Després hi ha el contrapunt de la Sara Light però que queda atrapada per la inèrcia, la rutina, la comoditat del poble.
Es van esmentant molts paratges de gran interès. Els que podran ser feliços però no un a través de l’altra. La relació entre les germanes que és difícil que sigui veritable però està tant ben desenvolupada que es fa real. Hi ha una paraula que és “descabdellar” va fluint sense esforç. Aquí algú critica el final que potser per arrodonir el llibre fa un final tipus Hollywood que traeix una mica l’esperit del llibre. Però a algú li ha agradat molt el final i hi ha qui pensa que una cosa no treu l’altra. També s’especula que podria haver estat una petició de l’editorial...
En aquest punt la conversa tracta del possible proper llibre a llegir, el que fa que es parli durant molta estona de moltes obres i molts autors fins que es deixa en mans del nostre estimat pastor, en Ramon.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada