Al Far
De Virginia Woolf - traducció d'Helena Valentí
Sessió Club de Lectura 26-11-22
Ressenya de l'editorial
Una de les millors obres de la literatura del segle XX i, possiblement, la més reeixida de la seva autora.
SINOPSIS
Una tarda de setembre, la família Ramsay, que estiueja amb alguns hostes, fa plans per passejar l'endemà fins al far, fita de misteriós significat. L'excursió, per culpa del temps, no es podrà realitzar fins passats deu anys amb el retrobament d'alguns dels mateixos protagonistes. Dividida en tres arcs temporals lligats pel fil simbòlic de la passejada i d'un quadre inacabat, ens presenta la figura de la bella senyora Ramsay i la seva consciència, atrapada dins la xarxa d'una prosaica vida diària, i que també és observada pels diferents personatges que l'envolten. Considerada una de les obres cabdals de la literatura.
El vol de la memòria, els fragments de l'existència, el temps interior, el present i el passat. Tot plegat, dins un cercle poètic destinat irremissiblement a fer-se miques.
AUTORA: Virginia Woolf
(Londres, 1882 - Sussex, 1941), va ser una de les veus més destacades del modernisme literari del segle XX. Es casà amb Leonard Woolf, amb qui fundaren la prestigiosa editorial Hogarth Press. Fou, juntament amb altres companys, fundadora del Grup de Bloomsbury. D'entre la seva obra podem destacar les novel·les Al far, Les ones, Els anys o l'assaig Una cambra pròpia.
TRADUCTORS:
Vegeu aquest article a visat.cat
En aquesta ocasió us proposo aquesta pàgina que he preparat sobre les traduccions.
Resum de la reunió del club de lectura el 26-11-22
Us proporcionem aquí un resum de la reunió corresponent a aquest títol, la qual va tenir lloc a la Biblioteca Lambert Mata de Ripoll el dia 26 de novembre passat (2022).
En Ramon enceta la reunió fent notar la grandesa de l’obra, cabdal en la literatura del segle XX. La mateixa autora la considerà la seva millor obra.
La Virginia tingué una vida complicada, problemes familiars, malaltia mental... l’escriptura no sempre era possible.
Avui haurem d’enfocar el llibre al lector. Les dificultats que tindrà a l’hora d’enfrontar-s’hi, perquè aquest llibre és innovador, obligant-te a practicar un altra manera de llegir. Això xoca amb quan diem, “a mi m’agraden aquests llibres, a mi m’agrada aquest menjar”, “aquest tipus de gent”. En canvi hi ha gent, en Ramon s’hi considera, que li agrada tractar amb diferent tipus de gent, el que et crea una dialèctica positiva, sinó sempre surten les mateixes coses. Li agrada llegir llibres que l’obliguin a tornar enrere, quan no hi entén res, això li obliga a un exercici mental i també li agrada provar menjars diferents per educar el gust perquè creiem que els gustos venen imposats, però en realitat són educables. Gustos que, perquè t’agradin, has de fer una exercitació.
És un llibre difícil, et perds, el resumiria amb la frase: no és un llibre per llegir-hi, és per viure-hi (no pas per viure’l). Tu has de ser un personatge més d’aquell quadre, bon exemple, precisament a la novel·la hi ha un personatge que pinta un quadre i la novel·la s’acaba quan el quadre s’acaba.
Veiem una sèrie de personatge que tenen unes relacions, el fotut és que no ens explica el que fan, que seria banal, massa banal... sinó que ens explica el que pensen. Ara aquí mateix hi ha una realitat, la que jo estic parlant, però cadascú de vosaltres està pensant. Ens passem la vida pensant, pensant sobre els altres, sobre nosaltres mateixos.
En Ramon ens explica una experiència en una de les seves primeres classes. Explicant un tema, que no recorda, però que va demanar que els alumnes escrivissin el que havia dit i se’n va donar compte que si havia trenta alumnes, hi havia trenta interpretacions diferents. El que li va fer adonar-se que la comunicació humana és realment complicada.
Perquè ens agrada la literatura? Una de les raons és perquè ordena el cap. Nosaltres seguim cegament l’escriptor. No dubtem del que ens diu. Tot i que en la literatura contemporània la cosa es complica, hi ha salts en el temps, els personatges no venen tan definits i és el lector que els ha d’interpretar, a partir de pistes, moltes vegades contradictòries. En la literatura romàntica cada personatge estava definit, si era un cavaller havia de ser lleial, íntegre... Ara no, hi ha més matisos i cada lector interpretarà i li agradarà més o menys segons les seves pròpies maneres de pensar. Establim aquí la mirada del lector.
En Ramon ens explica un tema que ja ha tret altres vegades al club però que clarifica el que estem dient i també veu que hi ha gent nova al club. Es tracte del llibre “El quartet d’Alexandria” de Lawrence Durrell. En el fons és la vida social d’una sèrie de personatges. En acabar el primer llibre va pensar: bé és correcte, històries d’”amorios”... però després es va donar compte que eren quatre llibres, i en llegir els altres tres va veure que era la mateixa història explicada cada vegada per un personatge diferent, sense que cap història s’assemblés una a l’altra. Tota l’estona s’està contradint amb el que havies llegit al llibre anterior. El sorprenent és que en acabar el quart llibre en busques un de cinquè i no existeix i comences a pensar que potser el més autèntic era el primer. Què ha passat ? no saps quina és la veritat. Existeix realment la veritat ?
En Ramon fa referencia a l’obra “Infierno Grande” de Guillem Martínez, on l’autor juga amb el lector introduint una història d’amor entre dos personatges que desapareixen, passat els anys troben una tomba... tot plegat el pretext per parlar de revolucions, corrupcions, etc... tema que és l’important del llibre, però el lector està esperant l’altra història, la de l’enamorament...
Bé, podríem treure molts altres, com Cortázar... Literatura del que és i no és el que sembla, que confon al lector. La manera com ens afecten les coses depèn del bagatge personal, cultural... de cadascú.
Comencem amb les intervencions. Algú exposa que li ha passat de canviar l’opinió com veu alguna cosa que abans l’havia trobat criticable. O quan mai havies pensat en un tema fins que algú t’hi fa pensar. En Ramón apunta que això és el que passa precisament en el club de lectura, la interacció amb altres pensaments. Si l’obra és profunda, tothom en té opinions diferents, si és més plana, hi ha més coincidència.
També en altres àmbits como el cinema, en Ramon recorda que anys enrere després de veure una pel·lícula era quan llegia l’article del “Fotogramas” i llavors veia un munt de coses que no ho havia vist de la mateixa manera.
Algú posa l’exemple d’un cas al revés. L’obra “La Trena” de la directora Clara segura, es recomana abans d’anar-la a veure, trobar a “google” l’argument i explicacions, creu que l’hauria aprofitat molt i molt més.
Es comenta que la traducció del títol en la versió d’Helena Valentí “Al Far” pot portar a confusió perquè tan pot voler dir “anar” com “estar”. En anglès “To the Lighthouse” te el significat d’anar-hi, i per tant és millor el títol “Cap al Far”. Aquí en Ramon vol incidir en les traduccions i la seva importància, una cosa tan aparentment senzilla com aquest títol i que d’entrada ja pot portar a malentesos ja que precisament la novel·la va d’anar cap al far, que és el que passa en el darrer moment del llibre, un tema cabdal, importantíssim a l’obra.
En francès precisament es diu “promenade” passeig més aviat mental i un no-far que durant tota l’obra existeix i fins i tot comença amb això, la negativa del pare, part autobiogràfica, perquè dins la família dels Woolf el pare és qui mana.
S’opina que el millor de la novel·la són els personatges, també el pas del temps. Es comenta que agradà molt l’escena del sopar, un capítol dels més llargs, on s’exposen els pensaments de tots vers els altres. També s’està d’acord que a partir d’aquest punt l’obra esdevé més fàcil, potser perquè també ens hem anat acostumant a l’estil de l’autora, quan al començament vas molt perdut. S’exposa que en arribar a aquesta obra després d’haver-ne llegit d’altres de l’autora immediatament abans, l’obra apareix com més senzilla. També al respecte de tot això es llegeix una cita de la pròpia autora:
“No vaig voler dir absolutament res amb el far. Una necessita una línia que recorri el llibre d'un extrem a un altre perquè el projecte se sostingui. Em vaig adonar que brollaria d'ell tota sort de sentiments, però em vaig negar a pensar en ells, i vaig confiar que els lectors ho convertirien en el receptor de les seves pròpies emocions; i això és el que han fet, per a uns significa una cosa; per a uns altres, una altra. No sé relacionar-me amb el simbolisme sinó d'aquesta manera tan general, tan vaga”
Es com ens passa a tots nosaltres, vas a una reunió amb d’altra gent i tothom interpreta els altres de la seva manera.
Es tracte de la feina del lector, de fer la seva interpretació dels personatges, en definitiva és un tema cabdal de la literatura i l’art contemporani, el receptor, el lector fa el darrer pas d’acabar-ho de lligar. La màxima expressió d’això és la poesia, que ofereix elements perquè el lector tingui la seva pròpia experiència poètica.
Es fa notar el fet que quan passa alguna cosa a l’obra, fins i tot alguna tant important com que algú es mor, l’escriu entre parèntesi i en una sola frase, per remarcar que l’obra no va d’explicar coses que passin, sinó els pensaments dels personatges, com ho viu cadascú. Es moren tres personatges, un d’una malaltia, el fill a la guerra, però precisament el personatge principal, la dona, no se sap ni com es mor.
Es troba molt bonic el pas del temps a través de la casa. També la interacció de les figures femenines, l’amor de la Lily Briscoe, la pintora, per la senyora Ramsay, admiració, sentiments que no acabes d’entendre, per exemple, cap al final, quan s’ha mort, la pintora, diu que tan se li’n dona. El matrimoni que semblava perfecte... es veu com trontolla, en Tansley que no podia veure la senyora Ramsay. Per una banda hi ha una espècie d’admiració, sobretot per la bellesa. Una dona amb la moral victoriana típica, les dones s’han de casar (varis cops a l’obra propicia apropaments per fer casori). Una dona que admet la submissió. Es fa notar que precisament els propis personatges mostres sentiments contradictoris vers els altres, un dia tenen més afinitat i l’altra aversió.
Algú fins i tot ha dit “poesia novel·lada”, en Ramon ens llegeix: “La casa estava abandonada, era deserta, abandonada com una petxina a la duna que s’omple de granets d’una sal un cop ha estat buidada de vida. Havia estat ocupada aparentment per una nit interminable. Els aires entremaliats, rosegadors, els corrents d’humitat tafaners havien triomfat...”
En Ramon opina que si no es llegeix d’aquesta manera (recitant), en veu alta, se’t escaparà tot. S’ha de llegir a poc a poc. La gràcia és que no has de pensar què passarà, ja saps que no passarà res. Pots gaudir amb el llenguatges, és el tema de l’obra, el llenguatge que tots els personatges tenen a dins. És literatura, res més que això... i en un dia. Un dia i un altra dia. Això d’un dia també hi ha en Joyce que amb “Ulisses” fa que en un dia passi tota l’obra, però atenció, hi ha referències a altres obres, és un homenatge a Homer, en canvi aquí no, el que fa és explicar-te la vida tal com és en moltes cases. En totes les cases hi ha un munt d’històries però potser en un dia no passa res d’aquell tipus d’històries profundes, però va passant tot el mon interior, les relacions entre personatges, que tal com dèiem, canvien.
S’opina que és molt modern, per aquella època, que la pintora trobi la plenitud en l’art i no en tenir família, reflex d’un altre tema de la Virginia Woolf, el feminisme que també està dins el llibre.
Precisament a la Lily Briscoe li fa molt mal quan li diuen que una dona no sap escriure ni sap pintar, el Tansley. Aquests perjudicis, fins fa poc existia i existeix. Es important remarcar com per dedicar-se a la pintura, la Lily ha de trencar amb tot, no es casa ni res. El tema de la Maternitat que se sap que moltes autores del segle no van tenir fills, la Virginia Woolf també, potser perquè la malaltia li impedia. Potser algú s’hi havia enfrontat amb això però ella en fa un tema principal.
En Ramon ens llegeix un discurs de la revista “Camp de l’arpa”, en un monogràfic “la mujer en la literatura” del febrer de 1978: “En consecuencia si es que podemos profetizar, en el futuro las mujeres escribirán menos novelas pero mejores, sino también poesía, crítica e historia. Pero al decir esto estamos mirando a lo lejos, a esa dorada y fabulosa época en que las mujeres tendrán lo que durante tiempo les ha sido denegado: tiempo libre, dinero y un cuarto para ellas”. Es fa notar que precisament la Virginia Woolf va escriure la novel·la “Una habitació pròpia”.
S’apunta que el llibre ha costat de llegir per l’estil. En Ramon fa notar que es una escriptora “sumum” del modernisme, que és: recursos tècnics; literatura exploradora; moltes descripcions; poca acció; indagació de l’interior; multiplicitat de veus o punts de vista; prosa poètica i barroca; temes com la mort i l’elusivitat del moment; la inapreciabilitat de la vida moderna (un món diferent); el reconeixement de les dones; no hi ha moments de grans tensions, és més pla, tot descabdellat amb aquesta prosa poètica.
En Ramon posa de manifest el gran nombre de “tríades” del llibre (tal com vam trobar que feia la Maggie O’farrell), n’ha trobat més de 300 (en un llibre de 200 pàgines”, ens posa alguns exemples: “segells, paper d’escriure, tabac”... “era dolent, molt dolent, dolentíssim”, “tal com eren entremaliats, dimoniets, deliciosament angelicals”...
Algú s’ha trobat a la tercera part que no sabia si narrava la pintora (Lily Briscoe) o la narradora. Aquí molts expressen els dubtes de com està narrada, si hi conviuen la primera amb la tercera persona... S’opina que potser hi són els dos, que el que narra, narra els pensaments d’altri. Es narra el flux interior del personatge. Es un “estil indirecte”. En el mateix paràgraf es passa d’un a l’altra amb gran facilitat.
També es fa notar que no hi ha diàlegs, de fet tot és un diàleg mental.
S’opina que en el llibre hi ha una gran solitud. El senyor Ramsay va dient “morirem en solitud”. Quan van cap al far dins la barca, petita com deu ser, i cadascú està sol amb sí mateix. Cadascú està dins la seva història, sol. L’home tant tirà amb els fills, tot i que hi ha moments de dubte perquè costa d’acceptar. És molt autobiogràfica, la Virginia Woolf el que fa és “matar els pares”.
És curiós, el pare, un tirà, dur i en canvi les necessitats de ser reconegut, vol que l’adulin. Com el fet que el pare li esgarrà aquell dia li pot durar tota la vida. És la realitat a vegades, un fet molt petit pot ser desencadenant de moltes altres coses. Un punt de perversitat, sembla que gaudeixi quan li diu al nen que no s’hi podrà anar al far. Es pensa que, de fet, ell no se’n adona mai de que és un tirà. Es parla que es tracte d’una figura recorrent en la literatura, el “pare castrador”. La literatura victoriana, per exemple, n’està ple, de caps de família amb un poder que no se’n dona compte que el té, és natural.
Hi ha un tema que surt moltes vegades: quin és el sentit de la vida, què fem, què som... és molt filosòfic. En el grup de Bloomsvury ja hi havia filòsofs.
Per exemple, un tema que surt és la nul·litat de l’existència. Estem a punt de l’arribada de l’existencialisme. Tema important de l’obra és el pas del temps. De fet Mr. Ramsay ja és un filòsof reconegut. Un altre personatge també era filòsof (en Banks?). Un paratge molt curiós quan explica com varen deixar de ser amics ell i el Sr. Ramsay: “... una gallina al mig del camí, va estendre les ales per protegir els fills... i allà vaig deixar de ser amic d’ell...(?!). Molt simbòlic tot el llibre. També s’apunta per exemple el Tansley està allà per l’adoració que li te al Sr. Ramsay.
Per remarcar el tema del feminisme, en Ramon ens llegeix unes quantes frases de la Virginia Woolf. Es fa un debat sobre l’evolució de la visió de la dona, especialment en literatura i cinema.
Després d’una bona tertúlia ben variada però una mica allunyada del far, en Ramon ens fa veure que encara no ens hem fet la pregunta essencial: què vol dir “el Far” ?. Algú opina que res més que el pas del temps. En Ramon opina que és La Llum. És la gran resposta, però allò que en definitiva no trobarem mai. La revelació, que deia Hölderlin, allò que no s’hi arriba mai malgrat que s’hi pot estar, o podem sentir estar-hi molt a prop, molt a prop del misteri. La llum és aquesta ànsia dels personatges de trobar sentit a la seva vida. Tots busquem un sentit a la vida, però la vida quin sentit té ? Aquesta època estem a punt de l’existencialisme... la guerra fa molt mal, el que farà mal serà la segona, la primera els soldats encara anaven a la guerra per defensar la pàtria, però les guerres cada vegada són més absurdes. La llums seria aquella coseta que esperes que et solucioni... que et digui una paraula, però que no arribarà mai... Ens hem tornat, per un moment, molt tremendistes. Cap al far ho diu tot, l’essència de la vida és la recerca, quan tens una cosa, aquesta ja no importa, fins i tot sense parlar de diners o coses materials... els desig és superior a la possessió.
