La tragèdia de cal Pere Llarg

d'Eduard Girbal Jaume

Edicions 1984

Sessió Club de Lectura 22-7-23

ATENCIÓ, aquest cop no és el darrer dissabte del més imparell sinó el penúltim.

Ressenya de l'editorial

En un món de terribles passions, sobretot econòmiques, Eduard Girbal Jaume ens explica la història del Peret de cal Pere Llarg, de tràgic i ridícul destí, i sobretot la de la seva dona, la Custòdia, dita la Pere Llarga, «una qualsevol, una ximple acabada, una cabra boja, una pollina guita, una rauxosa grollera i desvergonyida, una fatxendera imbècila, una dessabrida estúpida» que els únics personatges que pot arribar a enamorar són els lectors, i que es veu abocada, per mor de la relació amb els homes, a una solitud molt diferent de la de la Mila de Víctor Català. En el seu moment la novel·la es va considerar escandalosa i això és una de les causes del seu ocultament.

 Es tracta d’una tragèdia amb totes les de la llei, però Girbal Jaume, amb un magnífic domini del llenguatge i del material narratiu, ens la fa passar com una obra de les més entretingudes i còmiques del seu moment. La visió del món de la pagesia, de l’antiga civilització catalana de les masies de muntanya, és tan dura com divertida. És alhora una tragèdia, una comèdia i una gran novel·la d’acció. Un terratrèmol de passions que no arriben a l’amor ni tan sols als desamors: un desastre tràgic que no pot deixar de resultar familiar a qualsevol lector que es fixi una mica en el material humà que l’envolta..

Eduard Girbal Jaume

Eduard Girbal Jaume (1881-1947) va néixer a Girona, on, segons ell, comença el nostre país i la nostra llengua a ser el que és. Va passar uns bons anys de la seva joventut a Alacant, sentint el bell valencià de l’extrem sud. Va acabar al bulliciós món cultural de Barcelona al començament del segle XX, on va entrar a la redacció de La Veu i es va llançar a concórrer als Jocs Florals de Barcelona. Entre 1912 i 1914 s’instal·la en un poble petit de muntanya, entre el Solsonès i la Segarra, perdut, de mala mort… i en aquells anys de triomf del noucentisme, es posa a escriure estampes magnífiques de prosa rural, primer i després dues veritables i majestuoses novel·les de la pagesia de muntanya: L’estrella amb cua, 1919 i La tragèdia de cal Pere Llarg, 1923. Amb aquestes dues obres, genials de concepció i de realització, i que respiren per tots els porus el plaer de la llengua i el de escriure-la, Girbal arriba al punt culminant de la seva carrera literària i s’assegura el bitllet per a la posteritat.

Josep Pla afirma que “Girbal Jaume és una fita de la nostra literatura… La seva escriptura és com la de Víctor Català però convertida en cromo, un cromo que ho conté tot, en què no hi falta res, en què la manera es portada amb la punta de l’espasa amb una minuciositat perfecta”.

Resum de la reunió del club de lectura el 22-7-2023 

Us proporcionem aquí un resum de la reunió corresponent a aquest títol, la qual va tenir lloc a la Biblioteca Lambert Mata de Ripoll el dia 22 de juliol de 2023.

En Ramon inicia la sessió presentant La tragèdia de cal Pere Llarg com una novel·la de gran densitat moral, gairebé un assaig sobre la misèria d’una societat en descomposició. Destaca que, rere el relat d’una jove marcada pel desig i per la ruïna moral dels qui l’envolten, l’autor construeix una mirada ferotge sobre la hipocresia col·lectiva: “no se’n salva ningú”, afirma. Segons ell, el gran tema del llibre és “l’assumpte de la carn”, però no pas com a simple matèria de pecat, sinó com a símbol d’una societat que jutja severament els desitjos femenins mentre tolera sense escrúpols la corrupció econòmica i la cobdícia. El veritable mal, remarca, no és l’erotisme sinó el diner, el poder material que corromp tots els personatges.

Diversos participants comparteixen aquesta lectura moral i hi veuen un retrat d’una societat hipòcrita i misògina que condemna la dona per la seva llibertat sexual mentre exalça els homes que l’exploten. La protagonista, la Custòdia, és percebuda com una figura tràgica: jove, intel·ligent però ingènua, víctima d’un entorn que la condemna abans d’entendre-la. “No hi ha ningú feliç en aquesta novel·la”, comenta una lectora, remarcant que fins i tot els personatges més poderosos actuen moguts per l’avarícia o la rancúnia.

Ramon reprèn el fil i subratlla l’habilitat narrativa de Girbal Jaume per convertir la figura femenina en una mena de mite, gairebé com una divinitat antiga: una dona alhora fascinant i temuda, objecte d’atracció i de destrucció. En destaca la comparació amb la Dama d’Elx, que l’autor introdueix com a imatge final de la protagonista, suggerint que allò que resta d’ella és un bust de pedra, una bellesa immòbil i sepulcral. Aquesta transformació converteix la novel·la en una meditació sobre el destí femení i la incomprensió social.

Els lectors valoren també l’originalitat formal de l’obra. Ramon celebra que l’autor trenqui les convencions de la narrativa tradicional: “hi ha moments en què sembla que el narrador i l’autor es confonen”, diu, “i fins i tot el personatge surt del llibre”. Aquesta permeabilitat entre ficció i realitat, que qualifica de “molt moderna”, permet imaginar una vida més enllà de les pàgines. Segons ell, la Custòdia és un dels pocs personatges de la literatura catalana amb “força pròpia”, capaç de sobreviure fora del text.

Una altra part de la conversa se centra en el context històric i social de la novel·la. Alguns recorden l’escàndol que causà en el moment de la seva publicació, pel tractament de temes com l’avortament, el desig femení o la crítica als valors tradicionals. Els participants la comparen amb altres heroïnes tràgiques com Madame Bovary o Anna Karènina. La Custòdia és vista com una parenta d’aquestes figures, però amb un entorn rural català i una innocència inicial que la fa encara més vulnerable. “Té quinze anys quan tot comença”, recorda algú, “i ja la condemnen”.

El debat s’endinsa després en els personatges secundaris: l’oncle cobdiciós, el marit sense voluntat, les germanes invisibles. Tots viuen empresonats per la misèria moral, l’avarícia i el conformisme. En Ramon observa que “a Cal Pere Llarg ningú és feliç” i que l’únic que prospera és qui sap aprofitar-se dels altres. Els assistents coincideixen que la maledicència, la pressió social i la cobdícia fan d’aquesta novel·la una radiografia precisa del món rural de principis del segle XX, on la reputació i el diner decideixen els destins.

La relació entre la protagonista i el seminarista desperta interès. És el primer episodi de corrupció moral i mostra la vulnerabilitat de la Custòdia: massa jove, sense protecció, envoltada d’un entorn hostil. El tema de la maternitat, amb el fill perdut i l’escena de la criança frustrada, commou molts dels assistents. “És un llibre molt dur”, comenta algú, “perquè al final només el lector pot estimar la protagonista”. Ramon hi coincideix: com a Madame Bovary, l’únic espai de redempció és la mirada del lector que comprèn la seva tragèdia.

La comparació amb Flaubert ocupa una bona part de la conversa. Ramon desenvolupa una llarga reflexió sobre Madame Bovary com a paradigma del desig insatisfet i de la distància entre realitat i ideal. Segons ell, tots som una mica Emma Bovary, “perquè tots vivim entre el que desitgem i el que la realitat ens permet”. Aquesta lectura serveix per reforçar la idea que la Custòdia és una figura universal: víctima d’un ideal impossible i d’una societat que castiga la diferència. Els participants valoren que Girbal Jaume construeixi el personatge sense convertir-lo en símbol moral, sinó en ésser humà amb contradiccions i desigs legítims.

Els lectors destaquen també la força plàstica de la novel·la. Alguns confessen haver buscat la imatge de la Dama d’Elx per comprendre millor l’escena final, mentre d’altres n’admiren la capacitat per evocar la decadència física de la protagonista, que passa de la vitalitat a l’arrossegament. Ramon ho descriu com una “descensió a l’infern domèstic”: la dona que comença com a objecte de desig acaba reduïda a un ésser trencat, víctima del rebuig i de la culpa. La comparació amb l’Anita Ekberg, suggerida amb ironia, il·lustra el contrast entre la sensualitat inicial i la destrucció final.

El debat es torna més intens quan s’aborda el paper del diner i del poder patriarcal. Ramon insisteix que l’autèntic mal de la novel·la és el diner, “perquè és el pecat que ningú condemna”. Els participants hi afegeixen que l’obra mostra com el capitalisme incipient i el domini masculí s’entrellacen: els homes compren, venen i s’apropien no només dels béns, sinó també dels cossos. La Custòdia, que busca la llibertat a través del matrimoni, acaba esclavitzada per una estructura social que la nega. “El que ella vol és fugir”, diu una participant, “però no sap que fuig d’una presó per entrar en una altra”.

També es comenta el valor literari de l’obra dins del panorama català. Ramon subratlla que Girbal Jaume anticipa formes narratives modernes, amb una veu que oscil·la entre la ironia i la compassió, i amb una mirada moral que no jutja sinó que exposa. Els assistents valoren la riquesa del llenguatge, la precisió dels diàlegs i l’ús simbòlic dels espais: la casa, el llit, el poble, l’estació. L’autor hi desplega una arquitectura narrativa tancada, on cada element reflecteix la claustrofòbia vital dels personatges.

Cap al final de la trobada, el debat pren un to més contemporani. En Ramon estableix paral·lelismes entre la moral de la novel·la i la societat actual: “Avui també condemnem amb facilitat les dones lliures, però acceptem corrupteles molt més greus”, diu. Alguns participants recorden casos recents de violència o negligència maternal per evidenciar que, tot i el pas del temps, la mirada moralista persisteix. L’obra, conclouen, continua essent d’una actualitat sorprenent.

Com a síntesi, Ramon insisteix que La tragèdia de cal Pere Llarg no és sols la història d’una dona, sinó la denúncia d’una societat tancada en la seva pròpia hipocresia. Girbal Jaume converteix la passió, la culpa i la misèria econòmica en matèria literària, i eleva el destí de la Custòdia a categoria universal. “És una novel·la sobre el mal —diu Ramon—, però no sobre el mal metafísic, sinó sobre la ruïndat humana”. I afegeix: “El lector n’és el jutge i també l’únic que pot redimir-la”.

Els participants coincideixen que l’obra, malgrat el seu to tràgic, té una força narrativa i simbòlica excepcional. En ella, el desig, la misèria i la soledat s’entrellacen per mostrar la vulnerabilitat de l’ésser humà davant les convencions socials. L’autor aconsegueix, com assenyala un assistent, “que la compassió i la condemna convisquin dins del lector”. En aquest sentit, la novel·la d’Eduard Girbal Jaume és valorada com una peça imprescindible de la literatura catalana moderna, capaç de parlar-nos encara avui de les ombres morals que persisteixen sota la superfície del progrés.