Els pergamins de l'Alguer

Els Pergamins de l'Alguer

De Salvador Vergés

Viena edicions 

Sessió Club del dia 29 de març de 2025 a les 12 h

Ressenya de l'editorial

Una Novel·la històrica ambientada al segle XIV en que la protagonista ha d'amagar que sap escriure per poder sobreviure.

Amb només tres anys, l’Ermessenda veu com la seva mare és brutalment arrossegada per un animal desbocat, justament quan intentava protegir-la a ella de la fúria de la bèstia. Filla d’un escrivà de Sant Pere de Rodes que fou cronista a la guerra de l’Alguer (1354), l’Ermessenda aprèn a llegir i a escriure de ben petita, unes habilitats del tot extraordinàries entre les dones d’aquell temps. Ella les haurà d’amagar per poder sobreviure, especialment quan, en quedar-se òrfena també de pare, comenci a treballar com a serventa a la mateixa masia on fins llavors ha viscut al seu antic galliner. Una vegada sota les ordres del baró de Vila-sacra, un noble del comtat d’Empúries, les servituds terribles a què s’haurà de sotmetre la determinaran a fugir cap a l’Alguer per començar de cap i de nou.

Aquesta insòlita història medieval ens transporta a l’època en què Pere el Cerimoniós va conquerir l’Alguer i el va repoblar amb catalans; i ens demostra que, molt sovint, ni tan sols el pas dels segles és capaç d’ocultar les misèries humanes.

Salvador Vergés

(Sant Joan de les Abadesses). Mestre industrial, ha dedicat gran part de la seva vida a projectes de matriceria. En els últims anys, però, ha desenvolupat una trajectòria literària en què destaquen les novel·les següents: Les sabates descordades (2012), el seu debut, de la qual ja s’han fet més de sis edicions; La veu de la viola (2016), que s’ha portat als escenaris amb el mateix títol, i La llanterna de Montmartre (2020).

També ha escrit relats, pels quals ha guanyat diversos premis en els darrers anys: el primer premi «Homilies d’Organyà»; el primer premi «Els Cinc Pins» de Narrativa; el premer premi de relats curts de l’Ajuntament de les Preses; el segon premi de Sant Jordi del Diari de Girona, i el Premi Moritz al Certamen Literari de Cartes d’Amor de Sant Joan de les Abadesses.

Actualment viu a Olot, on continua desenvolupant la seva trajectòria literària. Regularment escriu al seu blog:nothopucdirblog.wordpress.com.

 

Resum de la reunió del club de lectura el 29 de març de 2025

Introducció de la sessió

En Ramon enceta la trobada agraint la presència d’en Salvador Vergés, autor del llibre, i la proposta d’en Jordi de llegir-lo. Abans d’entrar en matèria, planteja una reflexió sobre el desconeixement mutu entre comarques i territoris propers, tot observant com, malgrat la quantitat d’autors existents, en coneixem pocs i sovint llunyans. Ho vincula a una manca d’educació literària profunda i a la necessitat d’“aprendre a llegir” en sentit ampli: desenvolupar mirada, criteri i capacitat crítica.

També ressalta que la presència de l’autor en un club que ja ha llegit l’obra dona una qualitat diferent a la conversa: més viva, més personal i més oberta.

Amb aquesta introducció, en Ramon fa la primera pregunta a l’autor: com va néixer la idea d’escriure sobre l’Alguer?

Motivacions inicials d’en Salvador

En Salvador explica que el projecte neix d’un interès antic pel món medieval. Llegint sobre la història de l’Alguer, el sorprèn i li fascina la supervivència de la llengua catalana en aquell punt de Sardenya. La novel·la s’inicia amb el desig que el lector entengui per què a l’Alguer encara es parla català, i que ho faci a través d’una narració que ho integri de manera natural.

També vincula la seva mirada al fet d’haver crescut “com un nen medieval”, en un entorn rural dels anys quaranta que preservava costums i eines d’origen molt antic. Aquesta vivència li proporciona empatia amb el passat, i li permet recrear mentalitats i maneres de fer de segles enrere.

Mostra fotografies personals i imatges històriques per il·lustrar la continuïtat de tecnologies com la llaura romana, utilitzada durant mil·lennis. Aquesta perspectiva li fa evident fins a quin punt la vida havia canviat tan poc fins ben entrat el segle XX, i com n’és de radical el gir generacional dels nostres temps.

Aquest conjunt d’experiències i lectures el porta a imaginar i escriure l’embrió de la novel·la.

La preparació històrica i documental

En Salvador desplega un ampli ventall d’exemples sobre el seu procés d’investigació. Mostra fotografies d’scriptòriums monàstics, remarca la importància de Ripoll i Sant Pere de Rodes com a centres d’escrivans, descriu eines, tècniques i materials. També explica com els escribes treballaven sempre a prop de la llum natural.

L’autor exposa detalls sobre la conquesta de l’Alguer (1354) per Pere el Cerimoniós, un dels eixos històrics que fonamenten la novel·la. Destaca l’envergadura de l’expedició amb 400 galeres, milers de soldats i 4.000 cavalls, un volum que es pot arribar a imaginar només a partir d’experiències pròpies: ell mateix ha pogut veure ramats de 600, i només aquesta quantitat ja li sembla immensa.

La preparació del llibre inclou, fins i tot, la travessia marítima fins a l’Alguer, realitzada amb els seus fills en un veler de vuit metres, per poder captar la sensació real de navegació, la distància, la vulnerabilitat al vent, l’atzar, i imaginar com devia ser per als galeots, sovint encadenats a la barra grillonera.

En aquest punt, alguns conceptes històrics o culturals apareixen reforçats en la conversa:

·       La llaura romana.

·       L’scriptòrium medieval.

·       La conquesta de l’Alguer (1354).

·       La xusma i els galeots.

·       L’estrella polar com a guia.

Tots aquests elements, que l’autor coneix i contrasta, alimenten el component de versemblança que ell considera imprescindible.

Sobre la versemblança i el paper de l’experiència personal

En Salvador insisteix que la seva manera d’escriure té una exigència clara: tot allò que no és creïble fa que el lector abandoni el llibre. Per això recull materials tangibles, consulta fonts, s’informa de dades astronòmiques (com les fases de la lluna) i incorpora fragments de la seva pròpia experiència o de la memòria familiar quan li serveixen per donar solidesa emocional a la ficció.

Explica, per exemple, l’episodi que inspira la mort de la mare de la protagonista: un accident real ocorregut al 1911, en què una mula arrossegà un nen fins a deixar-lo sense vida. El record intens d’aquell relat, transmès per la seva mare, li permet recrear un passatge convincent i carregat de sentit.

Aquest mecanisme —combinar recerca, experiència viscuda i elements novel·lats— articula l’estructura del llibre i fa que la ficció resulti plausible.

Estructura de la novel·la i comparacions amb altres lectures

En Ramon relaciona Els pergamins de l’Alguer amb Guanyaràs una mar llisa, de Miquel Martín, llegit recentment pel club. Observa coincidències formals i temàtiques:

·       Una primera part més vinculada a la recerca, a la memòria i al document.

·       Una segona part amb un estil més narratiu, més “rodó”, que utilitza elements trobats en la recerca però que ja no hi està supeditada.

D’aquesta manera, en Ramon introdueix una interpretació de la novel·la d’en Salvador: una primera part que acompanya de prop la protagonista medieval i una segona que trasllada l’acció al present, articulada a través de Maria Mercè, la jove investigadora algueresa.

La construcció dels personatges femenins

Diverses intervencions remarquen la intensitat de la figura femenina que articula l’obra: una dona que lluita, que pateix, que travessa un entorn hostil i que a més és il·luminadora clandestina, perquè les dones no ho podien fer (il·luminar es tracte d’ornamentar les copies de llibres, per exemple amb lletres inicials grans i treballades).

L’autor explica que aquesta línia neix d’un interès per rescatar el paper invisible de la dona, tant en la història com en la transmissió cultural. Recorda que moltes il·luminacions de manuscrits podrien haver estat fetes per dones o monges de l’època, tot i que la historiografia tradicional no les hagi reconegut.

També revela com va sorgir la idea de dotar el personatge modern de heterocromia (ulls de colors diferents): buscant una imatge real, preguntant a l’Alguer fins que va trobar una dona que en tenia. Aquesta autenticitat li ofereix una base sòlida perquè el recurs tingui sentit narratiu.

Llengua i identitat a l’Alguer

La conversa s’atura en la pervivència del català alguerès, un tema que impressiona en Salvador i que la novel·la exposa explícitament.

L’autor explica que la consideració positiva cap als catalans es deu al fet que, després de la conquesta, la ciutat va ser repoblada gairebé íntegrament amb catalans; per tant, l’Alguer “esdevé catalana” des de l’origen i no hi ha ressentiment històric envers aquest passat perquè els avantpassats eren els seus.

Els participants comenten també:

·       El paper del jovent i els esforços per mantenir la llengua.

·       Les diferències i proximitats entre el català alguerès i el català continental.

·       L’experiència emotiva d’entendre’s encara avui amb algueresos que no han trepitjat mai Catalunya.

La documentació, les fonts i el rigor

Un altre bloc de la sessió gira al voltant de la feina de documentació. En Salvador parla del seu treball d’arxiu, de les visites a biblioteques —entre elles la de Ripoll— i de la importància de documents com les Cròniques o manuscrits medievals.

Els participants mostren sorpresa, curiositat i un elevat respecte per aquest patrimoni.

Durant aquesta part de la sessió, els participants aprofiten per compartir experiències i curiositats relacionades amb el fons antic de la Biblioteca de Ripoll, arran de les explicacions d’en Salvador sobre manuscrits i scriptòriums. Diversos assistents expliquen com funciona la consulta d’aquests materials, sovint feta fora d’hores i sempre amb supervisió directa, atesa la seva fragilitat i valor patrimonial. També s’esmenten alguns episodis reals de mutilació de llibres antics, especialment volums amb mapes, perpetrats per col·leccionistes o traficants que actuen amb eines amagades dins la roba. Un cas recent, ocorregut a la Biblioteca Carles Rahola de Girona, sorprèn especialment el grup i serveix per subratllar la necessitat de preservar aquests documents amb molta cura. Tot plegat reforça la idea del valor excepcional del patrimoni escrit i de la responsabilitat que implica conservar-lo.

Sobre l’ofici d’escriure i la veu femenina

En Salvador respon a la pregunta sobre la dificultat d’escriure des de la perspectiva d’una dona. Admet que és complex, que evita descriure allò que no coneix i que prefereix suggerir més que no aprofundir en experiències íntimes que no li són pròpies. Aquest límit, diu, és una opció estilística i ètica: mantenir-se en allò que pot fer creïble.

També reconeix que reescriu molt, que treballa cada paràgraf repetidament i que s’ajuda del ordinador com a eina imprescindible per a la seva manera d’escriure.

Cloenda de la sessió

La trobada es tanca amb agraïments a l’autor, que destaca la bellesa de la biblioteca de Ripoll i el valor del fons patrimonial que conserva. La conversa deixa la impressió d’una sessió rica en continguts històrics, amb una participació viva i una gran proximitat entre en Salvador i els membres del club.

Síntesi final

La sessió aprofundeix en els tres eixos que sostenen Els pergamins de l’Alguer:

·       La recerca històrica, minuciosa i rigorosa.

·       L’experiència personal com a motor de versemblança.

·       La reivindicació del paper de les dones en la transmissió cultural i en la memòria.

Els participants valoren la riquesa de detalls, la llengua acurada i la capacitat de l’obra per fer entendre, amb sensibilitat i claredat, un episodi crucial en la història de la Mediterrània catalana.