La última función
De Luis Landero
Tusquets editors
Sessió Club del dia 26 de juliol de 2025 a les 12 h
Ressenya de l'editorial
¿Puede una obra teatral cambiar la vida de quienes la representan? ¿Puede el arte transformarnos?.
Un grupo de amigos jubilados todavía recuerda la tarde de aquel domingo de enero de 1994 en que un Tito Gil maduro hizo su aparición en el bar restaurante del pueblo, en la Sierra de Madrid. Lo reconocieron por su prodigiosa voz. Regresaba a su lugar natal el afamado actor, el niño prodigio, la gran promesa teatral que parecía haber triunfado en los escenarios de la capital, o tal vez de medio mundo. Quizá en busca de notoriedad, Tito Gil no tardará en proponerles una gran representación colectiva con la que revitalizar el turismo y atraer a gente. Será la última oportunidad de evitar el despoblamiento paulatino. Nadie parece resistirse, pero necesitan a una gran actriz que le dé a él la réplica. En esas fechas, Paula, una mujer que ha visto aplastados sus sueños por la rutina laboral, toma el último tren en Atocha y despierta, sin saberlo, en la estación de un pueblo para ella desconocido.
Bajo el sortilegio de un relato oral colectivo, en La última función Luis Landero vuelve a deleitarnos con la fascinación de una historia y de unos personajes que parecen salir de la bruma y tomar la escena para sentirse transformados. Una historia de amor inesperada, y un sinfín de personajes secundarios humorísticos y admirables que culminan en un magistral desenlace.
Luis Landero
Luis Landero nació en Alburquerque (Badajoz) en 1948. Licenciado en filología hispánica por la Universidad Complutense, ha enseñado literatura en la Escuela de Arte Dramático de Madrid y fue profesor invitado en la Universidad de Yale. Se dio a conocer con Juegos de la edad tardía (Premio de la Crítica y Premio Nacional de Narrativa 1990), a la que siguieron Caballeros de fortuna, El mágico aprendiz, El guitarrista, Hoy, Júpiter (XV Premio Arcebispo Juan de San Clemente), Retrato de un hombre inmaduro, Absolución, El balcón en invierno (Premio Libro del Año del Gremio de Libreros de Madrid y Premio Dulce Chacón 2015), La vida negociable y la aclamada Lluvia fina (XV Premio de Novela Europea Casino de Santiago), elegida unánimemente la mejor novela española del año por varios suplementos literarios. En 2021 nos regaló un inolvidable libro híbrido de memoria y lecturas, El huerto de Emerson, y en 2022 Una historia ridícula demostró su uso maestría en el uso del humor para retratar la condición humana.
Resum de la reunió del club de lectura el 25 de juliol de 2025
Introducció i presentació de l’obra
Explica que ha triat aquesta novel·la de Luis Landero per diverses raons: primer, perquè és un autor essencial de la narrativa castellana contemporània, amb una llengua rica i propera; segon, perquè el llibre, sense ser una de les obres majors de l’escriptor, té una humilitat i una claredat literària que el fan profundament atractiu.
Ramon compara La última función amb Juegos de la edad tardía, obra mestra que va valdre a Landero els principals premis literaris, però defensa que la novel·la escollida, aparentment “menor”, té el valor dels petits relats perfectament equilibrats. “Com un nocturn de Chopin —diu—, potser és breu, però conté la mateixa perfecció.”
La senzillesa com a valor literari
Ramon destaca que Landero escriu amb una claredat expositiva que remet a la tradició oral, i que rere la senzillesa hi ha una gran saviesa narrativa. L’autor, diu, no amaga el sentit del text rere un llenguatge enrevessat, sinó que el posa a l’abast del lector amb naturalitat i elegància.
Afegeix que aquesta forma d’escriure permet “arribar molt endins” sense necessitat de complexitat tècnica. Diversos participants hi coincideixen: el llibre es llegeix amb fluïdesa i alhora convida a pensar sobre la vida quotidiana, el temps i la memòria. Una lectora comenta que l’obra sembla “simple i estranya alhora”, i un altre remarca que es tracta d’una història que, sense grans esdeveniments, “acaba deixant petjada”. Ramon hi afegeix que, en temps tan saturats de dolor i crítica social, obres com aquesta ofereixen un espai de respir i esperança.
Una trama aparentment senzilla, però plena de matisos
El debat s’endinsa en el nucli narratiu: dos protagonistes ordinaris que viuen marcats pel fracàs i per les ocasions perdudes. Ramon subratlla que Landero construeix en ells una mena de mirall de la condició humana: persones modestes, atrapades en rutines, que de sobte es veuen arrossegades per l’atzar a una experiència inesperada.
Els assistents destaquen el to cinematogràfic d’algunes escenes —com l’arribada en tren o la trobada fortuïta entre els personatges— i coincideixen que hi ha un aire de realisme màgic suau, especialment en el gran episodi final, la representació teatral col·lectiva que dona sentit al títol del llibre.
El teatre com a símbol i redempció
Ramon interpreta l’escena de la representació com una metàfora de l’art com a salvació. Durant aquelles hores, el poble viu una eufòria que el transforma, i tots els habitants, fins i tot els més grisos, es converteixen en protagonistes. “L’art —diu Ramon— salva, encara que només sigui per un instant.”
Un participant afegeix que aquesta festa teatral, plena d’il·lusió i desordre, funciona com una paròdia esperançada de la realitat, on el poble es deixa portar per la fantasia. D’altres hi veuen una crítica a la manipulació mediàtica i a la publicitat: la mateixa força que fa somiar els veïns amb un futur turístic acaba, poc després, diluint-se. Ramon hi afegeix que aquesta és una mirada molt contemporània: “Vivim abocats a l’aparença, i el llibre ho reflecteix amb tendresa i lucidesa.”
Els petits símbols de l’esperança
Una escena concreta desperta l’interès de tothom: la dona que ven flors i manté la fe que un dia algú tornarà a pagar-li el ram que li va comprar sense diners. Ramon la presenta com una imatge preciosa de l’esperança callada que sosté la vida.
A partir d’aquesta anècdota, el grup reflexiona sobre la necessitat de conservar una confiança íntima en l’imprevist, en allò que pot donar sentit a una existència aparentment insignificant. Els assistents comenten que el llibre transmet una serenitat vital i una visió optimista sense caure en la ingenuïtat.
L’instant de plenitud i l’atzar com a motor vital
Ramon insisteix que el tema central de la novel·la és l’instant de plenitud que pot aparèixer en qualsevol moment, sovint per pura casualitat. Explica que els protagonistes, malgrat els seus fracassos, tenen aquell breu moment de gràcia que els eleva. “Tothom —diu— té, almenys un cop, un instant en què s’assembla als déus.”
Aquest comentari genera una discussió sobre la predisposició a la felicitat: alguns defensen que cal estar obert a reconèixer aquests instants; d’altres consideren que sovint passen desapercebuts. Ramon conclou que l’atzar és un dels grans temes de Landero, i que la seva aparició en la novel·la revela “la confiança que l’autor té en el misteri de la vida”.
L’estil de Landero: la musicalitat de la prosa
El grup dedica una part important de la sessió a comentar l’estil de Landero, especialment l’ús constant d’enumeracions i tríades d’adjectius o frases, una característica molt present a la seva obra. Ramon ho anomena “el triplet” i ho vincula a una qüestió estructural i musical del llenguatge: “A dins de la prosa plana, aquestes tres paraules creen un nus sonor que tanca la frase com una perla.”
Els participants s’interessen per aquesta observació i alguns hi veuen paral·lelismes amb altres disciplines: l’arquitectura, la jardineria o la música. Un lector comenta que “el triangle és la forma més estable”, i que aquesta repetició de tres elements té també un sentit estètic i simbòlic.
Ramon il·lustra la idea llegint fragments del llibre on Landero construeix aquestes cadenes amb precisió poètica, i conclou que l’autor escriu escoltant-se, amb una oïda musical que fa que la seva prosa “soni bé fins i tot en veu alta”.
De l’estil a la reflexió moral
La conversa deriva naturalment cap a qüestions més filosòfiques. Ramon recorda que la lectura serveix no només per conèixer el món, sinó per conèixer-nos a nosaltres mateixos. Parla de la necessitat de cultivar un pensament propi, de no deixar que els mitjans ni la informació massiva pensin per nosaltres.
Els participants s’engresquen en un debat sobre la formació i la cultura com a defenses contra la manipulació, i sobre la importància de la honestedat en la vida pública i privada. El diàleg deriva cap a exemples actuals i a una reflexió més àmplia sobre la fragilitat de la veritat i l’erosió del pensament crític.
La naturalesa humana: entre la bondat i la maldat
A partir d’aquest debat ètic, el grup entra en una discussió intensa sobre la naturalesa humana. Es contraposin les idees de Rousseau (“l’home neix bo i la societat el corromp”) i les visions més pessimistes segons les quals la maldat és innata. Ramon, amb serenor, sintetitza: “Tots tenim llum i ombra. El que ens salva és la consciència.”
Els assistents aporten exemples literaris, filosòfics i fins i tot personals. Es recorda una pel·lícula de Woody Allen i es parla de com la corrupció o la mentida poden créixer de forma imperceptible fins a transformar-nos. La conversa, viva i respectuosa, confirma la capacitat del club per obrir la lectura a una reflexió moral i existencial.
L’art com a forma d’humanització
Cap al final de la sessió, Ramon reprèn el fil de la literatura per explicar que l’art és una manera de transformar els instints en cultura. Dona exemples: “De la necessitat d’alimentar-nos n’hem fet gastronomia; de la pulsió sexual, n’hem fet erotisme; de la curiositat, n’hem fet pensament.”
Els participants coincideixen que aquesta és la gran lliçó implícita de Landero: de la vida més modesta i rutinària, en fa un acte de bellesa i de comprensió. El llibre, diuen, humanitza allò més simple i ens recorda que la cultura no és un luxe, sinó una forma de supervivència espiritual.
Cloenda i síntesi final
En la seva síntesi final, Ramon afirma que La última función és una faula sobre la redempció a través de l’art i de la memòria, una història sobre persones corrents que, per un instant, esdevenen protagonistes d’un miracle col·lectiu.
Els participants coincideixen a destacar el to compassiu i irònic de Landero, i la seva manera de convertir la quotidianitat en matèria poètica. El llibre, conclouen, no busca l’espectacle ni el dramatisme, sinó la veritat serena de la vida viscuda.
La sessió acaba amb un ambient alegre i reflexiu: l’última trobada del curs esdevé, en si mateixa, una celebració de la lectura com a última funció, aquella que mai no s’acaba del tot perquè, com en el llibre, sempre queda la promesa d’una nova escena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada