La Ciutat i la Casa

de Natalia Ginzburg 

Traducció de Meritxell Cucurella-Jorba 

Club Editor

Sessió Club de Lectura 27-5-2023

Aquest llibre ens ha estat recomanat  per l'autora de la nostra darrera sessió (Pilar Codony)

Ressenya de l'editorial

La darrera novel·la de Natalia Ginzburg: les històries creuades d’una colla d’amics entre Roma i Amèrica. Un esplèndid retaule de la vida privada, de l’època en què Ginzburg era diputada.

“Vinc a Amèrica com qui ha decidit llançar-se a l’aigua i espera sortir-ne o mort, o nou, o diferent.” Giuseppe, als cinquanta anys, es ven la casa i deixa Roma per anar-se’n a viure amb el seu germà Ferruccio als Estats Units. ¿Què hi busca, tan lluny, tan tard? No ho sap. La història pren forma a través de les cartes intercanviades amb la colla d’amics i amb la poca família que ha deixat a Itàlia. Una carta rere l’altra, pares i fills, amics i amants es posen davant de si mateixos i de la seva necessitat de despullar-se.

Amb un estil sec i líric, La ciutat i la casa transmet tot allò que no es diu mai. Les cartes són fragments de vida dispersos entre Roma, l’Úmbria i Amèrica. Ginzburg els reconstrueix i evoca magistralment el cataclisme que es produeix en les vides privades al tombant del segle XX: la desintegració de la família, la crisi dels rols tradicionals, l’absència de la figura paterna, la inseguretat que representen els fills o el buit que se’ns imposa quan tot allò que semblava important desapareix —per damunt de tot, el sentit de pertinença, que troba el seu símbol més evident en la casa: perquè “les cases es poden vendre o deixar a altres persones, però sempre es conserven dins d’un mateix”.

Natalia Ginzburg

Natalia Ginzburg, nascuda Levi en una família laica d’esquerres, va criar-se a Torí, on conegué el seu futur marit, l’editor i activista polític Leone Ginzburg, fundador d’Einaudi i cap de l’organització clandestina Justícia i Llibertat. Confinada amb ell als Abruços a partir del 1940, Natalia quedà vídua amb tres fills el 1944, quan Leone va ser capturat per la Gestapo i torturat fins a la mort. Natalia tindria dos fills més d’un segon matrimoni amb Gabriele Baldini.

Traductora de Proust, Maupassant i Flaubert, va publicar la seva primera novel•la, El camí que porta a ciutat, l’any 1942, sota pseudònim per les lleis antisemites. Però és després de la guerra que es dedica de ple al que considera un ofici: escriure. El 1952 publica Tots els nostres ahirs, seguit de Valentino (1957), Les veus del vespre (1961), Les petites virtuts(1962) i Vocabulari familiar (1963), amb què guanya el premi Strega i un públic immens en moltes llengües.

A més de novel·les, escriu teatre i assaig i cultiva la seva altra passió, el cinema, al qual s’han adaptat algunes de les seves obres. Les seves crítiques cinematogràfiques a La Stampa són famoses i interpreta Maria de Betània a L’Evangeli segons sant Mateu de Pasolini. En els anys vuitanta, torna a la militància política dins del Partit Comunista i és elegida diputada poc després publica la seva darrera novel·la, La ciutat i la casa, el 1984.

Natalia Ginzburg es descrivia a si mateixa com “una escriptora petita”, Vila-Matas la inclou entre les millors de la història amb Duras i Highsmith. Meritxell Cucurella-Jorba, traductora i poeta, hi afegeix Rodoreda; i és que Ginzburg forma part d’aquell conjunt de dones que l’èxit va coronar com a novel·listes, però que el temps ha consagrat com a intel·lectuals de primer ordre.

Meritxell Cucurella-Jorba

 

Resum de la reunió del club de lectura el 27-5-2023

Us proporcionem aquí un resum de la reunió corresponent a aquest títol, la qual va tenir lloc a la Biblioteca Lambert Mata de Ripoll el dia 27 de maig de 2023.

En Ramon enceta la reunió dient que aquest llibre, li ha fet veure com Natàlia Guinzburg, el 84, fa 40 anys, s'estava plantejant una cosa que ja ens està passant actualment molt, que és la societat líquida.

Hi ha una paraula que li agrada molt, ara mateix, la paraula dimissió. Li agrada perquè és trista, però la vivim tots a la nostra vida. Perquè quan et fas gran, abaixes les esperances, ve una certa... tristesa per les esperances mancades. Te'n dónes compte que tots els teus somnis no s'han realitzat i que el món ja no et pertany, pertany a unes altres generacions que han vingut, però creu que s'ha agreujat en els últims 40 anys, fruit de la tecnologia que ha creat una divisió a nivell familiar, estructural i social. La gent es va tancant en si mateixa, en les seves bombolles. Això a la llarga pot tenir unes conseqüències inevitables.

També es reflexa en la desaparició del munt d'associacions que hi havia abans.

Aquesta obra de la Natàlia és una obra complexa, molt complexa, alhora molt simple, simple perquè no hi ha un narrador, si no que hi ha el que escriu les cartes, per tant, hi ha una espècie de total complicitat amb el lector, perquè reps les notícies de primera mà, però de totes maneres aquestes notícies, que són perfectíssimes, perquè fan un retrat fantàstic dels personatges, però aquests són molt superficials i insubstancials. Perquè cada un d'aquests personatges va a la deriva.

És el canvi de moltes realitats que existien, que potser tampoc estaven fonamentades i que en el fons tampoc tenien raó de ser, però que s'aguantaven per una certa forma de compromís, i en canvi avui dia ho esbotzem tot a la primera, i intentem canviar, buscar, decidir, qualsevol cosa que potser serà una inoportunitat i serà una inconveniència.

Tots els personatges van a la seva bola. Critiquen bastant els uns als altres, però tots són crítiques bastant insubstancials. Cap uns reptes, coses que realment hi creu i que fonamenten la seva vida, no, estan perduts, plens de soledat, plens d'incomunicació. Han errat en les seves decisions.

Li preguntem si la Roberta també perquè es mostra com el pal de paller. En Ramon creu que també, aquí el protagonista essencial, el que motiva tot és el Giuseppe, i és el que se'n va, no sabem per què, deixa la casa... La casa com a transitorietat, en definitiva. La ciutat, Roma... tot horrible. Per exemple a Amèrica la gent canvia molt de casa, ho deixa tot, només li queda un record, tot és provisionalitat.

Tot plegat accentua aquesta idea de transitorietat. Aquestes vides que busquen i no troben.

Tot es diu en aquesta història. Es diuen moltes coses però se’n callen moltes.

Tema cabdal en el món d'avui dia. Si estàvem incomunicats fa temps, ara ho estem encara més. Podem estar comunicats amb gent de molt lluny. Però en canvi, no compartim una taula.

Anirem parlant dels fins a 40 temes que en Ramon s’ha apuntat que surten a l’obra, tot i la seva senzillesa.

L’autora no busca pas paraules complicades, és senzill com l'aigua, però, en canvi, et dóna ben bé les seves personalitats, però el que et dóna també, és la seva... poca profunditat. Personatges fallits.

Es remarca que tot i la senzillesa és molt dens. Cadascú diria moltes coses de cada personatge.

En Ramon remarca que és dens però senzill, no hi ha personatges amb personalitat molt forta.

Algú apunta que és incomunicació dels sentiments. Encara més dur.

Es diu que els personatges tenen una monotonia d’expressió però potser sigui efectes de la traducció. Molta gent corrobora que va trobar això mateix. Cada carta sembla com si ho escrigui algú altre, no ho escriu aquell personatge.

En Ramon creu que donar a tants personatges una veu pròpia era complicat. Insisteix en la superficialitat. No hi ha unes quantes frases seguides per anar endinsant-nos amb alguna complicitat dins dels personatges. Toca això, allò... Hi ha un estil molt breu, de frases molt curtes que salten d'un cantó cap a l'altre, i això és d’una habilitat tremenda, és com un calidoscopi. Moltes imatges diferents gràcies a aquesta espècie de dispersió, quasi, laberíntica.

Durant una estona es comenta sobre diversos aspectes de la incomunicació en el nostre món actual.

S’opina que al llibre sobte molt aquesta incomunicació perquè tenim l’estereotip de la societat italiana que hauria de ser més mediterrània, tradicional, la família...

Una característica del llibre és que no hi ha famílies tradicionals, tot són coses “rares”.

Però, hi ha un personatge, la mestra, l’Albina, que renuncia a tot per tornar al poble a cuidar la mare. A cuidar les germanes, el pare, es casa... I és la infelicitat, perquè renuncia a tot. Una estafa per la seva vida.

Fa una llista de coses per les quals es casa però són tot coses “pràctiques”, cap de sentimental. És discuteix de si és o no una cosa imposada.

S’opina que això de les cases, de buscar-te un apartament és com un simbolisme. D'alguna manera es busquen perquè no saben ben bé on van.

Es parla de les morts que hi ha que deu n'hi do, fins a 3 morts, més la noia que està amb ell, que ja són quatre. L'avortament, el nen que mor.

Quan tots els amics van a la casa de Les Margarites tot funciona, quan es venen la casa tot es desmunta, cadascú per una banda diferent. S'opina que això passa quan ell marxa que és qui era el pal de paller.

S'opina que tot està fet molt d'incògnites, perquè no t'acaba d'explicar si, amb aquesta manera d'escriure, amb cartes, que se'n fa de cada personatge. És parcial-temporal, perquè a vegades passa molt de temps, hi ha alguna cosa més per allà i et perds. El lector pensa que està veient com uns trossets de cada personatge, com s'ho expliquen entre ells. Per exemple es parla a vegades "... com t'havia dit per telèfon..." però el lector no sap què s'havia dit per telèfon. El relat està ple d'escletxes i d'el·lipsis.

Però la realitat és així, voldríem saber-ho tot i no és possible.

Algú fa notar que és de les darreres novel·les de l'autora, ja gran i que l'escriu com amb una mica de distància perquè ella ja no participa directament d'aquella societat. Com la idea de la parella oberta per exemple. Tot està bé, tots els amics comparteixen moltes coses, però és d'una gran fragilitat, tot això que es posa de manifest quan tot s'enfonsa en un moment.

Es parla de l'adulteri, de si és cruent o incruent, però encara que per ella no passa res, ell no hi està d'acord.

Hi ha el fet de que és el final d'una relació de joventut... es fan grans. Hi ha un canvi que provoca suspicàcies. Algú diu que això és incongruent en el llibre perquè es dona aquesta idea de fer-se grans, però en realitat només passa en dos anys. Algú fa notar que, tot i que la cronologia de la novel·la són dos anys, a cada carta hi ha un passat i l'espai temporal es dilata.

En Ramon ens exposa els temes que ha apuntat: la soledat, la desintegració de la família, la crisi dels rols tradicionals, la covardia, l'absència, la vida desencaixada, la incomunicació, la mutabilitat de les unions amoroses, la recerca de patrons de relació alternatius, la maledicència, un calidoscopi de formes imperfectes, decisions precipitades i equivocades, lligams passatgers, fugides, morts absurdes, incomprensió, l'amistat, el sexe, l'amor, la paternitat, la maternitat, la fidelitat, la infidelitat, la disgregació, els deixaments, les morts, els llocs de pas, les parelles obertes, els adulteris cruents, incruents, el conformisme i la "modernitat líquida evanescent".

Durant una estona es parla del reflex que representa aquesta obra de la societat dels anys 60-70 i si es va viure més o menys en el nostre entorn en haver-hi la dictadura. S'opina que d'alguna manera sí que es va viure tot això. Que alguns hem viscut aquest tipus de grups on hi havia una mena d'espiritualitat entre els membres i que si un se'n sortia, era molt criticat. Aquelles relacions de parelles obertes i de grups que eren les teves famílies. No podies gosar a marxar perquè eres molt criticada.

En Ramon posa una pregunta sobre la taula: La Natalia Ginzburg, publica totes les cartes o en fa una selecció?

Hi ha moltes esquerdes. Hi ha llacunes. Potser vol que les omplim nosaltres

No hi ha cap personatge, son persones normals quotidians, exposats a través de cartes curtes només algun parell més llargues.

Però també s'opina que queda bastant explicat tot. No queden les ganes de saber què va passar allà.

S'opina que si que hi ha coses: et quedes amb les ganes de veure què es portava en Salvatore amb la màfia, hi ha dos morts per culpa d'això.

Torna a sortir el tema, habitual ja a les nostres xerrades, del "Quartet d'Alexandria". On cada llibre explica la mateixa història des d'un punt de vista diferent. En el cas que ens ocupa encara n'hi ha més de punts de vista. Si està narrat en primera, fins i tot en tercera persona, t'ho creus però aquí precisament és un calidoscopi i et preguntes quina és la veritat?

En Ramon, a través d'un passatge personal reflexiona sobre el què és la història, que es pensa que és el que queda dels grans personatges però en realitat el que passa realment són les històries de cada persona.

Això és aquest llibre, veus que has sabut una sèrie de coses però què? Què queda? Queda una aproximació... però molt detallada. No queda res però al mateix temps sí que et queda a dins.

Això, per tant, vol dir que tant t'ofereix com amaga. No hi ha cap narrativa centralitzadora. Una complicitat estructural i una senzillesa narrativa.

La ciutat és el marc inhòspit. La casa és la provisionalitat, el símbol de l'ànima. La memòria, que la buidem, la venem, la lloguem, la canviem de mans. I la perdrem. Llocs de pas.

En Ramon comenta que la Ginzburg es companya d'Elsa Morante, d'Alberto Moravia, de Cesare Pavese, del Primo Levi, Italo Calvino. Tota una sèrie de gent "guapa".

Tradueix Proust, Maupassant, un dels millors contistes mundials, Flaubert, Marguerite Duras. I té tres novel·les epistolars.

Es parla de la finesa de la seva sensibilitat, la justesa del seu to, no és gota cridaner. És molt just. L'art de donar en petits tocs, petits detalls, l'experiència dolça i amarga de la vida.

Va sortir en el rol de Maria de Batània en la pel·lícula de l'Evangeli segon Sant Mateu de Passolini.

Una vegada més, en Ramón, ens fa notar l'ús de les triades d'adjectius o noms: barroera, tafanera i cridanera; Un noi baixet, musculós, amb les cames tortes; ...

Algú fa el comentari de que hi ha personatges que insisteixen molt en la necessitat de protecció. I això fa pensar que no solament van perduts, sinó que són dèbils. No busquen lluitar per ells mateixos. Busquen una protecció per estar més tranquils.

En Ramon ens explica d'una relació que tenia amb una noia de Borgonyà que es veien el cap de setmana però entre setmana s'escrivien. "És que per carta ens dèiem coses que no ens dèiem quan ens trobàvem".

Es parla una estona del gran "mitjà de comunicar-se" que eren (ara no se'n escriuen ja de cartes personals). El que s'hi diu es molt més meditat.

En Ramon ens parla d'un llibre que té de fa poc, "La revenja de les autores" en francès (La revanche des autrices) sobre un munt d'autores que a la seva època van escriure molt i fins i tot van ser conegudes i molt llegides i que van acabar silenciades.

És sorprenent com grans autors com Baudelaire, Balzac... fins i tot en pla que critiquen molt les dones. Dient autèntiques bestieses. Gent que admires dient barbaritats.

Després tens casos com el d'en Voltaire que copia obres d'una parenta seva. Molta gent. En Châteaubriant que explota, completament, la seva germana.

Per tant, hem d'estar contents que ara això sembla canviar, les dones estan empoderant-se, com la nostra autora la Natalia Guinzburg.

Parlem una estona dels possibles propers llibres. Atrapa la llebre. Terres mortes. Dents de llet...

Finalment triem la Tragèdia de cal Pere Llarg, tot i que estem gairebé segurs que ja s'havia fet en aquest club. En Ramon considera que és molt interessant i ens en fa cinc cèntims .