Celebrem el 20è aniversari del Club!!!
Istambul Istambul
De Burhan Sönmez traducció de Pelin Doğan i Miquel Saumell
Edicions del Periscopi
Sessió Club del 15 de novembre de 2025 a les 11h Atenció Canvi d'hora
Ressenya de l'editorial
Tancats dins d’una cel·la subterrània d’Istanbul quatre homes esperen els seus interrogadors. Per fer més suportable el temps combaten el silenci compartint històries plenes de tendresa i dolor, bastint un relat coral que gira sempre al voltant de la ciutat que els empresona. Durant deu dies s’expliquen contes i vivències personals, desitjos i temors, anhels de futur i penes del passat; somnis. A poc a poc converteixen la ciutat en la protagonista real de la història, creant una paràbola lluminosa on conviuen el patiment i la il·lusió amb totes les seves contradiccions.
Aquesta novel·la és un homenatge a la creació i a la compassió, una obra que barreja la perspicàcia i l’humor amb la tragèdia. Un triomf rotund de la imaginació i una carta d’amor a Istanbul, escenari de tota esperança i de tota desesperança, convertida per l’autor en una font de relats incontenible.
Burhan Sönmez
Burhan Sönmez (Ankara, 1965) és escriptor, professor universitari de teoria literària i novel·la, i advocat. Especialista en drets humans, va exercir a Istanbul, on va fundar l’organització d’activisme social i cultural TAKSAV, i va formar part de l’associació per als drets humans IHD. El 1996 un assalt policial durant una manifestació pacífica el va deixar greument ferit i es va haver d’exiliar a Londres, on va rebre tractament gràcies a l’ONG Freedom from Torture. Les seves obres, que arrelen en els contes i les llegendes orals, es poden llegir en una quarantena de llengües. Ha publicat Kuzey, Masumlar i Istanbul Istanbul (Periscopi, 2018), la seva primera obra traduïda al català. És membre fundador del Cercle d’Escriptors del PEN Internacional. El seu compromís i qualitat literària li han valgut el premi Disturbing the Peace, atorgat per la Fundació Vaclav Havel Library, un reconeixement als escriptors perseguits per haver desafiat règims totalitaris. Des del setembre del 2021 és president del PEN Internacional.
Traducció de Pelin Doğan i Miquel Saumell
Pelin Doğan (Bursa, Turquia, 1985). Arquitecta de formació i traductora per accident. Sòcia fundadora de la cooperativa Col·lectivaT. El seu interès per les llengües va començar amb l’anglès i l’italià, i es va estendre al català i l’espanyol quan es va traslladar a Barcelona a principis del 2011, des d’on exerceix de traductora. Ha dut a terme traduccions per Ivàrdia Produccions, Vice News Espanya i TV3 entre d’altres, així com també la cotraducció al turc de la Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya. Creu que les llengües són com l’arquitectura i veu la traducció com els espais que s’han d’adaptar als seus ciutadans.
Miquel Saumell Santaeugènia (Barcelona, 1982) s’ha guanyat la vida com a autònom corregint textos aliens durant deu anys i des del gener del 2021 treballa com a corrector en plantilla a Edicions del Periscopi; també fa feina per a Días Contados.
Resum de la trobada de celebració dels 20 anys del nostre club
Un acte per celebrar dues dècades de lectura compartida
Biblioteca Lambert Mata acull una trobada especial: la celebració dels 20 anys del Club de Lectura de Ripoll. La Montse, bibliotecària responsable del club, obre l’acte amb un to emotiu i agraït. Recorda que el club va néixer fa 20 anys com una iniciativa d’un grup d’estudiants de l’Institut Abat Oliba que volien fer trobades per comentar relats curts i que amb el temps ha esdevingut un espai de trobada estable, acollidor i constant, capaç de mantenir un nucli fidel de participants que han anat compartint lectures, vivències i amistat.
Explica que l’acte d’avui consistirà en una desfilada de veus: diversos membres del club que faran o be intervencions de collita pròpia i/ textos breus escrits pel mateix Ramon, com una manera de donar forma col·lectiva a la memòria del grup.
Veus del club: records, agraïments i complicitats
Els membres del club van passant, d’un en un, i llegeixen els textos que han preparat per a l’ocasió. Cada intervenció té un to diferent, però totes comparteixen un sentiment comú: gratitud, estima i reconeixement.
Alguns recorden les primeres sessions, la sorpresa de descobrir llibres que mai no haurien llegit pel seu compte, o el plaer de retrobar-se cada dos mesos per parlar de literatura amb llibertat. Altres destaquen la figura d’en Ramon com a guia pacient, capaç d’aportar llum sense imposar criteris i d’obrir camins de lectura que sovint s’estenen més enllà del llibre tractat.
Hi ha intervencions més personals, que evoquen moments concrets, bromes internes o anècdotes que han fet créixer el sentiment de comunitat. El to és festiu però íntim: es percep clarament que el club és més que una activitat, és un espai humà que ha anat generant lligams sòlids.
L’aparició sorpresa d’en Joan
Durant l’acte apareix en Joan, antic alumne d’en Ramon, que ha vingut expressament per afegir-se a l’homenatge. La seva intervenció, curta però sentida, dona una altra dimensió a la figura del conductor: no només és el referent del club, sinó també un mestre que ha deixat una empremta profunda en generacions d’alumnes.
La seva presència és acollida amb afecte i provoca un somriure general: és un recordatori viu que la tasca d’en Ramon va més enllà de la lectura, i que ha estat —i continua essent— un educador en el sentit més ampli del terme.
El regal: una caricatura per en Ramon
L’escena “ficció-real”: l’aventura amb l’autobús
A continuació, en Ramon pren la paraula per tancar l’acte. Però, fidel al seu estil narratiu, comença amb una petita escena teatral: explica, amb to mig seriós mig irònic, un incident amb el transport públic que ha tingut lloc el dia de la seva vinguda des de Roses. Una confusió amb l’autobús, uns minuts de dubte, la possibilitat que l’acte quedés sense conductor... i finalment la seva arribada a temps.
La història, deliciosa en la manera com la narra, juga a cavall entre la ficció i la realitat. Els assistents riuen i reconeixen immediatament el seu segell personal: un relat que sembla trivial però es converteix en una petita peça literària oral, amb ritme, humor i una mena de saviesa domèstica.
El discurs d’en Ramon: dues dècades de lectura compartida
Un cop acabada l’escena, en Ramon passa al discurs final, breu i sincer. Agraeix la confiança de la biblioteca, la complicitat dels lectors i la constància del grup al llarg de vint anys. Remarca que el club no és un espai per exhibir coneixements, sinó un lloc on tothom aprèn de tothom, i on els llibres són una excusa per compartir experiències, pensaments i mirades.
Explica que el que ha mantingut viu el club és la curiositat conjunta, la capacitat d’escoltar i la voluntat de mirar la literatura com un domini viu, no acadèmic. I afegeix que ell mateix, després de dues dècades, continua aprenent de cada sessió.
El públic respon amb un altre aplaudiment llarg i càlid.
Tancament de l’acte
La Montse clou la celebració agraint de nou la participació de tothom i recordant que el club continuarà el curs vinent amb la mateixa il·lusió. Hi ha una foto final de grup, rialles, i un ambient d’afecte que confirma que el Club de Lectura de Ripoll és avui una comunitat madura, viva i cohesionada.
La trobada acaba amb un brindis improvisat i converses animades entre els assistents. El sentiment general és clar: aquests vint anys han estat una història col·lectiva, i l’acte d’avui n’ha estat una celebració sincera i entranyable.
Resum de la reunió del club de lectura el 15 de novembre de 2025
Introducció a la sessió
En Ramon obre la trobada convidant els participants a expressar les seves impressions sobre Istanbul Istanbul, novel·la de Burhan Sönmez traduïda per la Pelin Doğan i en Miquel Saumell. Recorda que el títol va arribar al club arran de la recomanació d’en Jordi Casanova. Sense afegir-hi cap comentari inicial, en Ramon cedeix la paraula als assistents, que comencen a compartir les seves percepcions sobre un llibre complex, dens i profundament marcat per la foscor i la reflexió.
La duresa de la lectura i l’impacte emocional
Diversos participants coincideixen a explicar que la lectura els ha semblat colpidora. Alguns comenten que acostumen a llegir abans d’anar a dormir i que el llibre els ha deixat una sensació de crueltat i claustrofòbia derivada del marc narratiu: una cel·la subterrània on un grup de detinguts, torturats o a punt de ser-ho, comparteixen històries, pors i somnis.
S’insisteix en la tensió entre la foscor de la situació i l’optimisme inesperat dels personatges, que es resisteixen a perdre l’esperança. Aquesta combinació provoca, per alguns lectors, una experiència contradictòria però potent.
La funció del relat, la paraula i el somni
Un dels primers eixos de debat gira entorn del paper dels relats dins la novel·la. Els participants destaquen que els contes que els personatges expliquen no serveixen per fugir de la realitat, sinó per acostar-se a una vida plena que desitgen però que no tenen. Enmig de la foscor de la cel·la, les paraules funcionen com una llum, com una forma de resistència.
La noció del somni emergeix com un concepte central. Somiar és una manera de negar la realitat i, alhora, una expressió de la insatisfacció humana. En Ramon insisteix que molts somnis defineixen més la naturalesa humana que no pas la realitat viscuda.
El llibre com a reflexió sobre la condició humana
Diversos membres interpreten Istanbul Istanbul com una meditació sobre la condició humana. Temes com el dolor, la tendresa, l’esperança, la solidaritat, la por, la mort o l’amistat apareixen constantment en la conversa.
Alguns participants expliquen que els personatges, malgrat estar al límit, es cuiden i s’escolten. A partir d’aquest punt, s’obre una reflexió sobre la escolta profunda, gairebé desapareguda en el món actual.
Un lector sintetitza la novel·la com una reflexió sobre l’amistat i l’amor, destacant especialment el passatge final, ambigu però ple de llum.
La dualitat i la idea de realitat
Es destaca la dualitat constant que travessa l’obra: interior i exterior, superfície i profunditat, ciutat i presó, esperança i desesperació. S’estableix un paral·lelisme entre la cel·la subterrània i el mite de la caverna de Plató.
Apareix de nou el tema de la realitat i la interpretació: què és real?, què és somni?, com reconstruïm mentalment la nostra vida? Aquesta ambigüitat genera un debat intens sobre la memòria i la percepció.
L’estil literari i la força poètica
El grup coincideix a qualificar el llibre de profundament poètic. És un text que demana pausa, que convida a rellegir paràgrafs i a aturar-se davant de frases que funcionen com aforismes.
Un passatge llegit per un participant —la carta que el barber Camo rep de la seva dona— representa un recurs literari força inèdit, resum la carta expressant les seves sensacions i així no deixant la primera persona, exposant sentiments i altres conceptes de forma dinàmica amb un seguit de paraules.
És una prosa plena de ritme i de enumeracions. A partir d’aquí, en Ramon comparteix diversos fragments que il·lustren aquests patrons rítmics, sovint construïts en tríades.
Istanbul com a personatge
Un punt important de la conversa és la idea que Istanbul és un personatge més de la novel·la. La ciutat es mostra en múltiples facetes: lluminosa i fosca, viva i decadent, superficial i profunda. Els participants remarquen que la relació entre ciutat i habitants és essencial per entendre el sentit global de l’obra.
Les petites coses i la vida dins la cel·la
Alguns assistents destaquen com la vida a la cel·la posa en valor les petites coses: un brindis, una història, un record aparentment trivial. Quan tot l’exterior desapareix, la paraula i la presència de l’altre esdevenen essencials.
Aquesta idea porta a una reflexió col·lectiva sobre l’individualisme contemporani i la necessitat de recuperar l’atenció i la cura mútua.
La construcció dels personatges
Diversos lectors comenten que al principi costa diferenciar els personatges, però que això sembla deliberat. L’autor vol que les seves veus es fusionin gradualment, com si tots formessin un sol organisme narratiu. Aquest punt genera un petit debat sobre la identitat i la manera com la novel·la juga amb les aparences.
Context biogràfic de l’autor
Una participant explica que en Burhan Sönmez va patir presó, tortura i exili, fet que aporta una profunditat especial a la novel·la. També destaca la influència de la tradició dels contes populars, molt present en la seva formació.
Aquest context biogràfic sorprèn i commou el grup, i dona un nou sentit a alguns fragments del llibre.
Debats sobre societat, poder i silenci
Cap al final, el debat s’obre a una reflexió sobre el poder i el silenci imposat. En Ramon subratlla que la paraula és sovint un perill per al poder i que la novel·la ho mostra simbòlicament en la relació entre les cel·les i en la comunicació limitada amb la noia empresonada.
La conversa condueix a temes com el consumisme, el civisme, la convivència i el paper de l’art en la vida pública.
Tancament i reflexions finals
La sessió es tanca amb la impressió general que Istanbul Istanbul és un llibre dur i dens, però també ple de llum, esperança i poesia. Diversos participants consideren que és una obra per rellegir i que ―malgrat la seva duresa― transforma profundament la mirada del lector.
En Ramon clou la sessió i comenta, com a nota personal, que la lectura l’ha inspirat a imaginar una peça literària pròpia en forma d’onzè capítol i que ens donarà a conèixer juntament amb altres escrits que té preparats i no publicats.
Dinar de Celebració
Acabat l’acte a la biblioteca i la sessió del llibre Istambul Istambul, tots plegats vàrem gaudir d’un dinar al restaurant Dachs de Les Llosses.
Vídeo Televisió del Ripollès
En aquest enllaç pots reproduir l'entrevista a en Ramon i la Montse emesa per TVR.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada