Recull de Poesia
Sessió Club del dia 18 de juliol del 2026 a les 12 h
ATENCIÓ, aquest cop no és el darrer dissabte de més, és el penúltim
Podeu passar per la biblioteca a recollir-ne un exemplar o bé podeu posar-vos-hi en contacte perquè us en facin arribar un per mitjans electrònics.
.
Resum de la reunió del club de lectura el 18 de Juliol de 2026
La poesia com una manera de mirar el món
La sessió d’aquest mes va tenir un caràcter molt diferent de les habituals. No hi havia una novel·la que servís de fil conductor ni tampoc un autor convidat. En Ramon va proposar als participants un recorregut per diversos poemes de la poesia en llengua castellana del segle XX, des d’Antonio Machado fins a poetes contemporanis, passant per Federico García Lorca, Luis Cernuda, Vicente Aleixandre, Alejandra Pizarnik, Gioconda Belli i altres veus que, malgrat les seves diferències, comparteixen la voluntat d’explicar la condició humana a través de la força del llenguatge.
Lluny de voler oferir una història de la poesia o una antologia acadèmica, la trobada va esdevenir una invitació a llegir els poemes amb calma, a deixar-se interpel·lar per les seves imatges i a descobrir que la poesia no és un gènere reservat als especialistes, sinó una manera particular d'habitar el món. En Ramon va anar alternant la lectura de fragments, comentaris literaris, reflexions personals i converses espontànies amb els participants, construint una sessió molt lliure però alhora extraordinàriament coherent en el seu propòsit: reivindicar la poesia com una forma de coneixement i de gaudi.
Aprendre a llegir la poesia
Una de les idees que va aparèixer des dels primers minuts, i que es va repetir al llarg de tota la trobada, és que la poesia no s’ha de llegir amb presses ni amb la pretensió d’entendre-la tota a la primera lectura.
Diversos participants van reconèixer que alguns dels poemes els havien resultat difícils. Lluny de considerar-ho un inconvenient, en Ramon va defensar que aquesta és precisament una de les característiques de la bona poesia. Hi ha versos que només es comprenen després d’haver-los rellegit moltes vegades i d’haver acumulat experiències vitals. Fins i tot va confessar que hi ha poetes als quals ell mateix ha necessitat tornar durant anys abans d'arribar a sentir-los plenament.
Aquesta reflexió va donar peu a una idea més àmplia sobre la manera d’ensenyar la literatura. En Ramon es mostrà crític amb una educació basada únicament en la memorització d’autors, dates o moviments literaris. Segons ell, la cultura no consisteix tant a acumular informació com a adquirir una manera nova de mirar les coses. Igual que davant d’un quadre, allò important és aprendre a observar, a descobrir matisos i a deixar que l’obra transformi la mirada del lector.
En aquest sentit, la poesia apareix com un exercici de lentitud. Cada imatge, cada metàfora i cada paraula reclamen una lectura pausada que permeti anar més enllà del significat immediat i descobrir les emocions que s’hi amaguen.
En aquest context, en Ramon ens explica que hi ha poetes dels quals es reserva deliberadament algun poema. Li agrada pensar que sempre li quedarà un poema pendent, una porta encara per obrir. De la mateixa manera que hi ha pel·lícules o concerts que voldríem que no s'acabessin, també hi ha lectures que és agradable saber que encara ens esperen.
Machado: la memòria, el temps i la pèrdua
El recorregut començà amb Antonio Machado, un poeta que sovint és recordat per la seva vinculació amb Castella o pel seu compromís cívic, però que en aquesta ocasió fou presentat des d’una perspectiva molt més íntima i lírica.
En Ramon insistí que Machado és hereu directe de Gustavo Adolfo Bécquer, de qui reprèn la voluntat de construir una poesia feta de poques paraules però carregades de veritat. Més que la grandiloqüència o la retòrica, allò que busca és la sinceritat dels sentiments i la capacitat de suggerir molt amb molt poc.
El poema comentat (¿Y ha de morir contigo el mundo mago?) va permetre parlar de la memòria, dels records que el temps transforma i de la fragilitat de l’existència humana. Les imatges de Machado evoquen allò que s’intenta retenir però que inevitablement acaba escapant-se. Els participants van destacar la delicadesa amb què el poeta parla del pas del temps i de la impossibilitat de conservar intactes les experiències viscudes.
En aquest punt, en Ramon compartí un record personal sobre la mort del seu pare. Explicà que la desaparició d’una persona no és només l’extinció d’una vida física, sinó també la pèrdua de tot un univers de records, experiències i pensaments que només existien dins d’aquella consciència. Aquesta reflexió, profundament emotiva, serví per il·lustrar el sentiment de fragilitat que travessa bona part de la poesia de Machado.
Lorca i la potència de la imatge poètica
Una part molt extensa de la sessió estigué dedicada a Federico García Lorca, presentat com un dels grans creadors d’imatges de tota la literatura en llengua castellana.
En Ramon insistí que el seu univers poètic no es pot entendre des d’una lectura estrictament racional. Les seves metàfores, sovint properes al surrealisme, no pretenen descriure la realitat tal com és, sinó revelar-ne dimensions amagades. Les imatges lorquianes funcionen com els rellotges tous de Dalí: no aspiren a reproduir el món visible sinó a expressar emocions i intuïcions que difícilment podrien explicar-se amb un llenguatge convencional.
Especial atenció meresqué la poesia escrita arran del viatge de Lorca a Nova York. En Ramon destacà la força de la denúncia social que hi apareix, especialment davant del capitalisme deshumanitzat, la misèria urbana i les enormes desigualtats econòmiques. Algunes metàfores, capaces de convertir les monedes en eixams que devoren els infants abandonats, van impressionar vivament els assistents.
També es comentà la crítica al poder religiós i polític present en alguns poemes, contextualitzant-la en l’Europa dels anys trenta i en el posicionament de determinades institucions davant l'ascens dels feixismes. Sense perdre de vista aquest context històric, en Ramon suggerí que aquestes imatges continuen essent plenament vigents perquè transcendeixen els personatges concrets i acaben convertint-se en una denúncia universal de qualsevol forma de poder que oblida les persones.
La conversa derivà igualment cap a la figura de Lorca com a artista i com a víctima. Es recordà que la seva mort no pot separar-se ni del clima polític del moment ni tampoc de la persecució que patí a causa de la seva homosexualitat. Diversos participants coincidien que aquesta sensibilitat extrema travessa bona part de la seva obra i contribueix a explicar-ne la intensitat emocional.
L’amor com a trobada entre dues llibertats
Un altre dels grans eixos de la sessió fou la poesia amorosa, especialment a partir de Luis Cernuda i Vicente Aleixandre.
En Ramon es va allunyar de qualsevol concepció romàntica basada en la possessió o en la fusió absoluta entre dues persones. Els poemes serviren per reflexionar sobre un amor que no anul·la la identitat de l'altre sinó que l'ajuda a créixer.
Els participants van comentar com moltes relacions tendeixen a generar dependències o dominacions subtils, mentre que els grans poemes amorosos descriuen justament el contrari: dues persones que s'enriqueixen mútuament sense deixar de ser elles mateixes.
Aquesta idea fou il·lustrada amb diverses referències literàries i amb exemples extrets de l'experiència quotidiana. L'amor apareix així no com una possessió sinó com un espai de llibertat compartida, capaç de transformar les persones sense fer-les renunciar a la seva pròpia identitat.
També es parlà de la fugacitat dels sentiments, del pas inevitable del temps i de la consciència que tot amor, per intens que sigui, està sotmès a la fragilitat de l'existència.
La poesia social: la veu dels qui no tenen veu
La selecció de poemes va conduir progressivament cap a una poesia més compromesa socialment.
A partir de diversos autors llatinoamericans, especialment Gioconda Belli, el debat es va centrar en les desigualtats econòmiques, la pobresa, la violència i les grans fractures que continuen marcant el món contemporani.
En Ramon destacà que aquests poemes no es limiten a denunciar les injustícies, sinó que conviden el lector a prendre partit. La poesia es converteix en una forma de resistència i en una eina capaç de mantenir viva l'esperança.
Els participants van comentar la contraposició entre el Nord i el Sud, entre els països rics i els pobles explotats, així com la persistència de mecanismes econòmics que perpetuen aquestes diferències. Sense abandonar mai el terreny literari, la conversa es va obrir també a qüestions d'actualitat com el consumisme, la globalització, el poder dels grans interessos econòmics i la necessitat de preservar una mirada crítica davant la realitat.
En Ramon insistí diverses vegades que el gran perill del nostre temps és convertir-nos únicament en consumidors, oblidant la nostra condició de ciutadans capaços de pensar i decidir.
Les paraules construeixen el nostre món
Una de les reflexions més suggeridores de la sessió fou la dedicada al llenguatge.
En Ramon afirmà que les paraules no serveixen només per descriure la realitat sinó també per crear-la. Quan una llengua perd determinats mots, també corre el risc de perdre les experiències humanes que aquells mots permetien expressar.
Posà diversos exemples de paraules vinculades a sentiments com la tendresa, la compassió o la delicadesa. Si aquestes paraules desapareixen del nostre vocabulari quotidià, també es fa més difícil reconèixer les emocions que designaven.
Per això la poesia té un paper fonamental. Els grans poetes amplien el nostre univers verbal i, amb ell, la nostra capacitat de comprendre el món. Llegir poesia és descobrir formes noves de sentir, de pensar i de mirar la realitat.
Les dones prenen la paraula
Cap al final de la trobada, els poemes escrits per dones adquiriren un protagonisme especial.
Alejandra Pizarnik, Gioconda Belli i diverses autores contemporànies van servir per reflexionar sobre la construcció de la identitat femenina i sobre la necessitat de trobar una veu pròpia.
Els participants van comentar especialment aquells poemes que qüestionen els models imposats de bellesa i els estereotips socials que condicionen les dones des de molt joves. En Ramon destacà la força d'una poesia que rebutja convertir-se en musa o en objecte de desig per reivindicar el dret de cada persona a definir-se per ella mateixa.
Aquestes lectures van donar peu a parlar del culte contemporani al cos, de la pressió estètica i de la facilitat amb què la societat tendeix a construir identitats a partir d'imatges prefabricades. Davant d'això, la poesia defensa l'autenticitat i la recerca sincera d'un mateix.
La poesia com a memòria i esperança
Malgrat que molts dels poemes comentats abordaven la mort, la tristesa, la guerra o la injustícia, la sessió no va transmetre una visió pessimista de l'existència.
Ben al contrari, en Ramon insistí que la poesia continua essent un espai d'esperança perquè preserva allò que la societat sovint oblida: la memòria, la sensibilitat, la capacitat d'indignar-se davant la injustícia i la necessitat de continuar buscant la bellesa fins i tot enmig del dolor.
Per això els grans poetes continuen parlant-nos avui. Les seves paraules no pertanyen només al temps en què van ser escrites, sinó que continuen dialogant amb les preocupacions del present.
Una invitació a continuar llegint
La trobada va acabar sense una conclusió tancada, fidel al caràcter obert de la mateixa poesia. No es tractava tant d'esgotar el significat dels poemes com de despertar el desig de tornar-hi.
En Ramon va recordar que cada lectura modifica el poema i modifica també el lector. Amb els anys, versos que un dia semblaven incomprensibles poden adquirir una força inesperada perquè la vida mateixa ens proporciona les claus per entendre'ls.
Aquesta sessió no va ser, doncs, una simple antologia de poemes del segle XX, sinó una invitació a acostar-se a la poesia sense por, amb curiositat i amb la disposició d'escoltar allò que les paraules suggereixen més enllà del seu significat literal. Al llarg del matí, Machado, Lorca, Cernuda, Aleixandre, Pizarnik, Belli i molts altres autors van acabar dialogant entre ells per recordar als participants que la poesia continua essent una de les formes més profundes de comprendre el món i de comprendre'ns a nosaltres mateixos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada